Cançons

El nen és petit,
i mig adormit;
la mare se’l mira.
I junt al bressol,
no el deixa mai sol,
joiosa sospira.

I vetllant el seu son amb amor,
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill val un món i un tresor.
I l’adorm, tot cantant-li amorosa:

-Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet
que m’ha enviat Déu.
Li besa la cara,
li besa el front;
petons d(e) una mare,
lo més gran del món.

El nen és més gran;
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nit,
i fuig del brogit,
treballa i estudia.

I tapant-li el(s) defectes que té,
l’aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona’m, fill meu,
p(e)rò jo t’haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t’aconsella
deu ser algun ningú;
fes cas d’una vella
que sols viu per tu.

Veient-te perdut,
per tots despreciat,
per què no has vingut
aquí al meu costat?
No baixis la cara,
aixeca el front,
que et queda una mare,
lo més gran del món!