I a la plana de Vic,
si n'hi ha una viuda honrada,
n'ha mort el seu marit
amb una punyalada, oidà,
amb una punyalada.

L'ha anat a soterrar   a l'ombreta d'un arbre;
el cap cobert de rocs,   la cintura de rama.
I al mig de lo seu cos,   un riu d'aigua hi passava,
no n'era aigua, no,   la sang que en derramava.

Les noies de Cassà
són poques i ballen bé,
per cinc cèntims s’arramanguen
i per deu s’ho deixen fer.

Les noies de Llagostera,
quan no saben què més fer
se’n van a les Banyaloques
a rentar-se el pixaner.

Les noies de la Creueta
totes van a pixar al riu,
i les de Girona es queixen
que baixa molt de lleixiu.

Se li veia l’os
de la punta, de la punta,
se li veia l’os
de la punta del dit gros.

Se li veia l’os
de la punta, de la punta,
se li veia l’os
de la punta del dit gros.

L’os se li veu,
l’os se li veu
de la punta, de la punta.

L’os se li veu,
l’os se li veu
de la punta del dit del peu.

Ralet, ralet, ralet…
Pica dineret!

Aquest és el papa,
aquest és la mama,
aquest fa les sopes,
aquest se’ls (a) menja totes,
i aquest petit fa: -Piu, piu, piu,
i no pot pujar al niu.

-Don Jaime, per què no et cases?
La tontaina, l’endaridaina,
per què no et cerques muller?
La tontaina, l’endaridé,
per què no et cerques muller?
La tontaina, l’endaridé.

-Què en faria de casar-me,   si igualment l’he de deix(e)r?
El divendres se’n parlava,   i el dissabte (i)a el va fer;
el diumenge fan les bodes,   i el dilluns (i)a ha de marx(e)r.
Encomana la se(u) mare   li guardi bé la muller.
-Assenteu-me-la en cadira,   no me li’n (faceu) fer re(s).
(Con) en Jaime n’ha sét fora,   porqueirola la’n fan ser,
i la n’han fet ser porqueirola,   de sentir un(s) llodriguer(s).
Ella prou sospira i plora, diu:   -Quin vestit me posaré?
-Li’n faré un de borrassa,   per (a)nar a gordar el(s) llodriguers.
Al cap dels set anys que n’ha sét fora,   Don Jaime (i)a va torn(e)r;
va passar per la muntanya,   sols per veure el rama(dè).
-Bé em diria, pastorel·la,   de qui és el rama(dè)?
-Rama(dè) és de Don Jaime,   set anys fa que a la guerra és.
Va sentir una veu molt clara:   -M'hi par que és la me(u) muller.
-Deu ser de la porqueirola,   que guardava els llodriguers;
capdavall d’aquesta costa,   tot sovint (i)a te hi sol ser.
(Con) la trob(a), la porqueirola:
-Déu lo guard, la porqueirola.   -Déu el guard, el cavaller.
-Bé em diries, porqueirola,   de qui són el(s) llodriguers?
-Llodriguers són de Don Jaime,   set anys fa que a la guerra és;
Déu el guard de foc i bales,   que no el pugui pas mat(e)r.
-Em daries, porqueirola,   em daries del b(e)ren(e)r?
-No pot ser, el bon caballero,   no el po(d)ria pas pass(e)r;
fan menjar pa de falgueres,   algun aglà(n) per barrej(e)r.
Se’n treu un de les alforges:   -Això sí que és pa de menj(e)r!
-Menja, menja, porqueirola,   que molt més te’n donaré.
(A)nem, anem, porqueirola,   (a)nem a tancar el(s) llodriguers.
-No pot ser, el bon caballero,   que per mi hora no és;
tinc de fe(r)-ne set fossades,   encara no he fet les tres.
Tinc de fe(r)-ne un feix de llenya,   i encara és al bosc que creix.
-Tu fes-ne les set fossades,   (j)o la llenya ta(i)aré.
Amb la punta de l’espasa,   li fa trencar un (a)vellaner;
i amb la fressa de la rama   li ha fugit un llodriguer.
Ella prou sospira i plora:   -Aquesta nit (i)o moriré.
-No t’espantis, porqueirola,   d’això (i)o te’n gordaré.
Bé em diries, porqueirola,   on po(d)ria anar a allotj(e)r?
-Casa de la meva sogra   en sol ser hostal d’allotj(e)r.
(Con) arriba de la casa:   -Què hi haurà anit per sop(e)r?
-Hi haurà perdiu i g(o)tlla,   també algun engallard(e)r.
Quan ne són allà a la taula,   la porqueirola no hi és.
-A (g)on (t’)é(s) la porqueirola,   que no sigui aquí a sop(e)r?
Contesta la porqueirola:
-Sóc al capdavall de l’escala,   com un gosset perdiguer.
La fan dormir a la cen(d)rera,   com si fos un gat cen(d)rer.
-Vine, vine, porqueirola,   que (i)o anit t’ho pagaré.
(Con) ne són a mig sop(e)r:   -Amb qui po(d)ria anar a allotj(e)r?
-Ves-hi amb la porqueirola,   que li has pagat el sop(e)r.
Ella prou sospira i plora,   diu que no hi vol pas an(e)r:
-Que si entra per la porta,   per la finestra saltaré.
(Con) ne són a dintre el cuarto:
-Goita, goita, porqueirola,   el senyal que ens vàrem fer;
Agoita’t el muscle esquerra,   i agoita’m el meu també.
Tres hores antes de dia,   porqueirola (i)a crid(è):
-Apa, apa, porqueirola,   (a)nem a engegar el(s) llodriguers.
-Va(i)g(u)i una de les vostres filles,   com set anys la me(u) muller;
si no perquè me’n sou(s) mare,   el cap (a)us faria salt(e)r.

Canteu, canteu, ninetes,
que el burro està malalt;
té mal a les potetes,
i el ventre li fa mal.

No pot menjar arengades,
sinó pinyons pelats;
no pot dormir (a) l’estable,
sinó (amb) un llit daurat

       -Començaven di(gu)ent, que (i)o no sé com va això, cantant o exclamant-se, deien:-

Mare de Déu del Carme, Déu meu Senyor,
m’han robat l’arengada del senalló.

       -Això era abans d'esmorzar. I después començaven a treballar, i deien:-

Pere, Peret,
fem un cigarro;
vigila bé
que no vingui l’amo.

Si l’amo ve,
fes-me un xiulet, -i feien ffff, un xiulet-
que de seguida,
que de seguida
farem paret.

Mira, Sanxo,
no em vinguis amb més romanços;
apa, ves al cuartel a comer garbanzos.
Mira, Sanxo,
amb tu jo no em vull casar;
ja en tinc d’altres que em tallen el bacallà.

A una niña salerosa
un soldat deia,
a una xicota rossa
a cau d’(au)rella:
-Eres la más hermosa.
-Fuig, fastigós!
Que la teva fesomia és de gos.

L’airet, l’airet, l’airet de matinada,
del ric (i)stiu, del ric (i)stiu, del ric (i)stiu.
Replec, replec, replega la rosada
que llença el riu, que llença el riu, que llença el riu.

-Punyet, punyet.
-Què hi ha aquí dins?
-Oli d’argent.
-Qui li ha posat?
-El fill del capellà.
Qui riurà primer o ensenyarà les dents
una nata haurà.

Mmmm…

Els Peps i els Peres
són baladrers,
són els Lluïsos
molt xafarders;
el(s) Joans són uns donetes,
el(s) Ricardos un(s) tranquils,
els Isidr(i)s i els Emilis
tots en són uns llepafils;
els Baldi(l)is atrevits, sí,
el(s) demés un(s) (llargadits), sí.

Tralala, lara,
tralarà, larà, larà,
tralala, lara,
tralarà, larà, larà,
lalarà, larà, larala,
lalarà, larà, larà,
lalarà, larà, larala,
lalarà, larà, larà, la.

Les Pepetes i les Loles
els hi agrada criticar,
les Mercès i les Anites
mai no volen treballar;
les Carmetes són geloses,
i les Roses tenen son,
les Maries i Clotildes
sempre es burlen de tothom;
les Alic(i)es i Cat(a)rines
sempre volen viure a plom, sí.

Tralala, lara,
tralarà, larà, larà,
tralala, lara,
tralarà, larà, larà,
lalarà, larà, larala,
lalarà, larà, larà,
lalarà, larà, larala,
lalarà, larà, larà, la.