Ballarem el xotis, Pepa,
ballarem el(s) rigordons,
ballarem l’americana,
que és el ball de fer petons.

-Si al ballar-ne a mi em desmaia,
ai, Pepito, què em faràs?
-Ai, Maria, estimada meva,
tres petonets, ja ho veuràs.

-Oh, formosa donzelleta,
bella flor a mig esclat,
si vols (vindre) a la capella
jo t’ofren(d)o el meu costat.

-Prou seria sa companya
de camí, jove i galant,
però sent jove i tota sola
tinc por a quedar-me amb (?)

-Collirem rams i violes,
farigola i romaní,
i amb tan dolça companyia
passarà millor el camí.

Cantarem belles corrandes,
parlarem tan sols d’amor,
i (?) d’enamorar-me
jo t’ofren(d)aré el meu cor.

Jo sóc la filosa
de veu reganyosa,
que sempre treballo
al mig del carrer;
jo explico la història
que em sé de memòria,
veniu a la vora,
que us (a) la diré.

Per anys enradera,
quan jo encara n’era
petita com ara
els que m’escolteu,
mon avi tenia
aquella masia,
que en terra a ruïnes
i encara veieu.

Els mals de les guerres
trinxaren les terres,
cremant les espigues
els focs dels canons.
Per camps i mesures,
farcits de mesures,
la fam hi portaven
pels quatre cantons.

Quan l’avi va veure
tans mals, i va creure
la hisenda perduda
per tants de perills,
va dir en el meu pare:
-Ets jove tu, encara,
treballa i ensenya
també en els teus fills.

Llavores baixaren
del poble, i trobaren
la mare un fus noble
i el pare un teler.
El pare teixia

       -encara m’en recordo d’ella…-

de nit i de dia,
la mare filava
al mig del carrer.

A còpia d’anyades,
treballs i suades,
lograren mons pares
poder descansar.
I quan gran em feia,
la mare a mi em deia,
la seva filosa
pos(eu)-me a la mà:

-Aquí tens la teva
missió, filla meva,
per ella, nosaltres,
de nit i de dia
tornem a ser rics;
treballa i confia,
que ella ha de salvar-te
dels teus enemics.

I des de llavores,
a totes les hores
la meva filosa
anava filant;
amb ella pujaven
mons fills,
i el(s) donava
un nom el més digne,
un nom el més gran.

Golondrina de un solo verano,
con ansias constantes de cielos lejanos;
alma criolla, errante y viajera,
querer detenerla es una quimera.

Golondrina, con fiebre en las alas,
golondrina, borracha de emoción.
Siempre sueñas con otros caminos,
la brújula loca de mi corazón.

Criollita de mi pueblo, pebeta de mi barrio,
la golondrina un día su vuelo (l)etendrá;
no habrá luz en sus ojos de breve lejanía,
con sus picos amantes, sus nidos construirán.

(Fui) anhel(a) de distancia y agitará en su boca,
con la dulce fragancia de aquel viejo querer;
criollita de mi pueblo, pebeta de mi barrio,
con las alas plegadas también yo he de volver.

En las rutas que crucen los mares,
parecen estrellas y azul de cantares.
Y en el rumbo de nuevo (b)ordaje,
truena intensa(l)ment(o) nuevos (b)ordajes.

Golondrina, con fiebre en las alas,
peregrina, borracha de emoción.
Siempre sueñas con otros caminos,
la brújula loca de mi corazón.

Palma de virtut honrada,
lliri blanc de Jericó,
aclamem a nostra esperançada,
vostra tendra devoció.
(…)

Assistiu-nos, gran Senyora,
del Collell l’intitulada.

Cristianos, y el tiempo ha llegado,
y el sol sale con gran resplendor,
y aleluia, aleluia, ha resucitado,
aleluia, ha resucitado nuestro redentor.

Llora y gime, Madalena amada,
por la ausencia del Señor,
mas ella se fue a visitarla,
al instante, revestida de gran resplendor.

Cristianos, y el tiempo ha llegado (…)

Muy gozoso Jesús le decía:
-Ya no es tiempo, madre, de llorar.
pero recibiendo tan gran alegría
que hombre humano no puede explicar.

A, B, C, la pastera la sé,
si hi ha pa en menjaré,
si hi ha coca la deixaré,
si el meu pare m’hi atrapa,
marxaré com una rata,
si el meu pare no ho vol,
marxaré com un cargol.

Caga tió,
avellanes i turró,
i figues seques de l’avi Sarrió.

Carta tengo del cartero,
yo no sé de quien será;
si es de Pepe no la quiero,
si es de guardia vendrá acá.
El remitente de la carta…

       -I llavors dèiem el nom d’un noi o d’una noia, i ja estava.-

Estant a la cambra   amb son fill amat,
remor va sentir-se   per tot el veïnat.
N’era el rei Herodes   i amb la seva gent,
que feia matar-ne   tots els innocents.
-Anem-(no)s-en, Josep, mon espòs,
anem-(no)s-en a Egipte   sens tenir repòs.
Allí caminaven,   molt atribulats;
un home trobaren   que sembrava blat.
La Verge li’n va demanar:
-Bon home, oh, bon sembrador,
aquest blat que sembreu   ja el podríeu segar.
-Com el segaria, Maria, aquest blat,   si encara no és nat?
-Preneu la falceta,   que (i)a ho serà aviat.
No va trigar un hora,   va ser espigat;
va passar el rei Herodies, i li va dir:
-Bon home, oh, bon segador,
n’heu vist passar una dona   amb un Redemptor?
-Sí, una n’ha passat,   quan jo sembrava, diu, aquest blat.
-Anem-(no)s-en a casa,   que no eren ells.