La gallina ponicana
pon deu ous cada setmana,
pon-hi un, pon-hi dos,
pon-hi tres, pon-hi quatre,
pon-hi cinc, pon-hi sis,
pon-hi set, pon-hi vuit,
pon-hi nou, pon-hi deu,
la gallina de la Seu,
diu que amaguis aquest peu.

Si la barqueta es tomba,
ai nena, no tinguis por,
aixeca la corda enlaire
i canta una cançó.

Dilluns, dimarts,
dimecres, dijous,
divendres, dissabte
i diumenge.

Diumenge és festa,
Sant Joan la fa,
agafa l’escopeta
i se’n va a caçar.

Tira un tiro,
mata un pardal,
el tira a l’lla
amb un gra de sal.

Passa una gitana
cavall d’una tartana,
passa un senyor
cavall d’un carretó.

Jo sóc aquella noia que havien bescantat
els joves que avui tenen el cap ben platejat.
Jo sóc la Marieta que anava amb el soldat
a qui li treien cobles les dones del veïnat.

La més mo(r)tificant(a) cançó que em vàren fer
era la que a tothora se sentia pel carrer:

Baixant de la Font del Gat,
una noia, una noia,
baixant de la Font del Gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.

Jo en sóc la criticada Marieta,
que en retrec el meu cant de picardia,
i si no hi (ha)gués anat, allà a la Font del Gat,
jo encara hi tornaria amb el mateix soldat.

La Font del Gat donc(s) era un lloc d’esbargiment,
on sempre jo hi veia els homes ben valents.
Perquè un dia ens varen veure que ens fèiem un petó,
alguna xafardera va treure la cançó:

Baixant de la Font del Gat,
una noia, una noia,
baixant de la Font del Gat,
una noia i un soldat.

Pregunteu-li com se diu,
Marieta, Marieta,
pregunteu-li com se diu,
Marieta de l’ull viu.

Jo en sóc la criticada Marieta,
que en retrec el meu cant de picardia,
i si no hi (ha)gués anat, allà a la Font del Gat,
jo encara hi tornaria amb el mateix soldat,
i si no hi (ha)gués anat, allà a la Font del Gat,
jo encara hi tornaria amb el mateix soldat.

Un senyor que en té automòbil
i una torre a Cardedeu,
va durar una temporada
que em seguia a tot arreu.

Fins que li vaig dir al ricatxo
que no es fes pas il·lusions;
va respondre’m: -Fornereta,
de quin pa fas rosegons!

Jo en sóc sola pel fadrí
que tothora em diu així:
-Amb el foc del teu mirar,
fornereta, fornereta,
amb el foc del teu mirar
jo voldria coure el pa.

Com que en sóc un xic coqueta,
i m’agrada el presumir,
ja faig córrer la polvera
cada cop que haig de sortir.

El meu promès em fa un mal veure:
-I amb un cop (i)a ho compendran,
que amb el gasto de farina
els llonguets s’apujaran.

Jo en sóc sola pel fadrí
que tothora em diu així:
-Amb el foc del teu mirar,
fornereta, fornereta,
amb el foc del teu mirar
jo voldria coure el pa.

Al cel brillaven milers d’estrelles,
n’era de Pasqua l’hermosa nit,
i al vent llançaven les caramelles,
cantant cançons per dintre el borgit.

Quan el meu nòvio, que era el solista
de l’Aliança del Poblenou,
serio lluïa sa veu d’artista,
i estava el barri ple com un ou,
petons anava a donar-li jo,
mentres cantava aquesta cançó:

-Tan sols, tan sols per tu, (j)amosa nina,
el meu cor sent, el meu cor sent un goig diví,
i és tant l’estimació que a mi em domina,
que ja ho compendràs quan estaràs soleta amb mi,
soleta amb mi.

Quan acabaren les caramelles,
va haver-hi un xàfec d’aplaudiment,
i les guarnides i altes cistelles
quedaren plenes en pocs moments.

Vaig dar ous frescos, dotzena i mitja,
un be i un ànec al meu xicot,
mentres li deia, plena de ditxa:
-Ves si t’estimo, que t’ho donc tot!
Petons anava a donar-li jo
mentres cantava aquesta cançó:

-Tan sols, tan sols per tu, (j)amosa nina,
el meu cor sent, el meu cor sent un goig diví,
i és tant l’estimació que a mi em domina,
que ja ho compendràs quan estaràs soleta amb mi,
soleta amb mi, ai sí!

Jo sóc el petit vailet
cansadet de molt camí,
vinc amb el meu gaiatet
per veure a Jesús diví.

Xarrampim, xarrampim, xarrampia,
xarrampim, xarrampim, xarrampó,
xarrampim, que Josep i Maria
tenen un petit minyó.

Li porto la carmanyola
tota plena de vi blanc,
i una llarga llangonissa
per Jesús, el bell infant.

Xarrampim, xarrampim, xarrampia,
xarrampim, xarrampim, xarrampó,
xarrampim, que Josep i Maria
tenen un petit minyó.

Si portés io més recapte,
també seria per vós;
heus aquí el gaiat que porto,
que és de cirerer d’arboç.

Xarrampim, xarrampim, xarrampia,
xarrampim, xarrampim, xarrampó,
xarrampim, que Josep i Maria
tenen un petit minyó.

Les colometes volen,
volen al colomar;
les ànimes que estimen
volen en sol altar;
oh qui tingués ses ales!
Oh qui pogués volar!
(…)

       -No me’n recordo més…-

Yo pobre gitanilla,
al niño le diré
no la buenaventura,
eso no puede ser.

Le diré que me perdone
lo mucho que pequé,
y a la mansión eterna
un ladito me dé.

Vamos, pastores, vamos,
vamos a Belén
a ver al niño
que es hijo del Edén.

Vamos, pastores, vamos,
vamos a Belén,
que ha nacido el niño
que es hijo del Edén.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
liroi, liroi, liraina,
plou i fa sol,
lirito, lirindó.

Trico, trico, de presseta
anem cap a la caseta,
ai quin(s) trons, ai quin(s) ruixats,
pel camí ens ha atrapat.

Sant marc, Santa Creu,
Santa Bàrbara, no ens deixeu.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
liroi, liroi, liraina,
plou i fa sol,
lirito, lirindó.

No viu a Catalunya,
ja no viu en cap país,
donem glòria a Catalunya,
perquè se ho mereix així.

Espardenya, brusa i barretina,
i olé!
És lo que millor ens està,
i oleà!
És la cosa més d(e)vina,
per l’estil del català.

Espardenya, brusa i barretina,
i olé!
És lo que millor ens està,
oleà!
És la cosa més d(e)vina,
per l’estil del català,
(i)a està!