Un roser de roses blanques
les hauríem de collir,
tan hermoses que eren antes
i ara s’han (ha)gut de marcir.

A la torre xica
i a la torre gran,
si n’hi ha una Pepa,
no la casaran,
lalalà.

-I en ont és, la Pepa,   que no en sigui a dalt?
-És a la ribera   a rentar el davantal,
per anar bonica   el dia de Nadal.
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí tant?
-Rento(c) les fandilles,   també el davantal,
per anar bonica   el dia de Nadal.

A Aragó n’hi ha una dama   que és bonica com un sol,
té la cabellera rossa   que li arriba fins al(s) talons,
-Si no en fóssim germans, Maria,   ens casaríem tot(s) dos.
-No t’accepto grat, ni gràcies,   d’altres en trobo de millors.

Adiós, Anna Maria,
robadora de l’amor.

... la camisa de la Forra, que...
diu que li varen cremar.

Era una nit estrellada
d’allà el mes de febrer,
(com) veien que s’encenia,
ells que hi apuntaren un paper.

Ai, canta, canta,
i no pensis en coses
del que et pot passar.

Si n’eren tres tambo(n)s,
venien de la guerra,
i el més petit de tots
porta un ram de rosetes,
rampataplam.

-Tambor, el bon tambor,   si em vols donar la rosa?
-La rosa que jo en tinc   és per a pendre esposa.
Si esposa vols ésser,   jo te’n daré la rosa,
demaneu al(s) rumbant(s) (?)   si us vol(en) donar la rosa,
-La rosa que tu en tens   no la vull ni m’agrada,
que de millors en tinc   en allà al meu realme.

El(s) tres reis de l’Orient
porten coses a la gent.

Els tres reis de l’any passat,
porten coses al meu plat.

Hi havien trenta-tres presos   que estaven en creu (?) presó.
La filla se’ls escolta,   de dalt del finestró;
els presos se'n talaien,   plegaren la cançó.
-Canteu, canteu, els presos,   canteu-la, la cançó.
-Com voleu que cantaríem,   si n’estem en creu presó?
Demà en serà dissabte,   i (a) us (?) a tots.
-I a cada cap de forca   poseu-hi un “Déu, perdó”.
Perquè la gent que ens vegin   diguin: -Déu els perdó.

El tren pitxo de Banyoles
és el més bonic que hi ha,
fet de llaunes i cassoles
i cascos de bacallà,
laral·la, lara,
i cascos de bacallà.

Quan en puja la pujada
ja s’atura a mig camí,
dona temps al maquinista
per nar a beure un got de vi.

Mon pare i (mona) mare   només me tenen a mi;
me’n fan anar a l’escola   a aprendre de llegir,
i el mestre que m’ensenya   s’ha enamorat de mi.
-Nena, no et facis monja,   que et casaràs amb mi.
-No pot ser, el senyor mestre,   no el sab(a)ria servir.
-Tu faràs com les altres,   (com) me tinguis a mi.

De can Pandai a can Castany
no hi ha pas tant, no hi ha pas tant.