Baixant de Cal Xapo
la tramuntana bufa,
no hi ha cap més recés
fins a Ca la Mastufa.

El mam mam
és molt bo,
i el xampany
és millor.

-Dels oficis d’avui dia,
el millor és ser didot,
sobretot quan se’n pot ser-ne
d’una casa de senyors.
Un passa moltes migrades,
però jo no ho puc pas dir;
mes en canvi no treballo,
es passeja i es va tip,
es passeja i es va tip,
es passeja i es va tip.
Ells a les criades manen,
i fins als senyors i tot;
si vostès em volen creure,
poden fer-se tots didots.

Lo millor que surt a taula,
si la dida en té desig,
és per ella, no cal dir-ho,
i pel didot, son marit.
No hi ha cap porta tancada,
res privat tenen ells dos,
i els reis de cada casa
són la dida i el didot,
són la dida i el didot,
son la dida i el didot.
Si els senyors van a te(i)atr(o),
o a pendre aigües o a passeig,
la dida no pot faltar-hi,
i el didot també segueix.

-Ai, quan l’Antònia
aquí em veurà,
ai, de goig boja
es tornarà.
Quina abraçada
jo li daré;
quantes carícies
jo li faré.
Sols de pensar-hi,
la baba em cau,
i si això és guerra
mai vingui pau.
Si a aquesta casa
em puc quedar,
visca la Pepa
ja puc cridar;
visca la Pepa,
visca la Pepa,
visca la Pepa
ja puc cridar.

-Si dos mainaderes
tenen que buscar,
amb els didots pensin,
que són per llogar;
la, la, la,
servir-l(o)s bé i alegres
els hi prometem,
i amb poca soldada
estarem contents.

-De bona cara,
sempre en farem;
quan el nen plori
bressolarem,
i mentra crida
i fa “ue, ue”,
direm no ploris,
calla, reiet,
calla, reiet,
calla reiet…

-La teva dida
no pot tardar,
i quan arribi
podràs mamar.
Fes na non neta
dintre el bressol,
que el didot canta
la non-non,
que el didot canta
la non, non,
que el didot canta
la no, non.

Son, son,
vine, vine, vine,
son, son,
vine, vine, son.

La son ja és aquí,
la Marina vol dormir;
son, son,
vine, vine, vine,
son, son,
vine, vine, son.

La son ve de Peralada
per fer dormir la mainada,
la son ve de Castelló
per fer-los dormir millor.

Son, son,
vine, vine, vine,
son, son,
vine per tothom.

La son ja arriba a Palau
per fer dormir els infants,
la son ja no vol marxar
perquè aquí es vol quedar.

Son, son,
vine, vine, vine,
son, son,
vine per tothom.

Un bon pet de tramuntana,
gurugú,
que se’ls en pogués endur.

Si n’eren, n’eren, n’eren,
si n’eren trenta presos,
si n’eren trenta presos
tancats a la presó.

Si canten i s’alegren,
si canten i s’alegren,
cantant una cançó.
-Canteu, canteu, los presos,
la vida mia,
canteu-ne la cançó,
la vida amor.

-Com cantarem, senyora,   si som tancats a la presó?
-Ai pare, lo meu pare,   si me’n voleu fer un do?
-Ai filla, la me(u) filla,   quin seria el teu do?
-Ai pare, lo meu pare,   les claus de la presó.
-Ma filla Margardia,   què en faries tu, d’això?
-Ai pare, lo meu pare,   lliberar el meu aimador.
-Ma filla Margarida,   quin és el teu aimador?
-I el més petit de trenta,   i el més bonic de tots.
-Demà passat serà dissabte,   i els penjarem a tots,
i el més petit de trenta   serà el primer de tots.

Pasegeta moreneta,
vull cantar-te una cançó,
vull dir-te d’una vegada
que també t’he estimat jo.

Si s’estimen i s’animen
per les branques els ocells,
també ens hem d’amanyagar-nos
tu i jo, com fan ells.
La, lala la, la…

Ah, no ho sents, com refila la car(l)ina,
i en el niu, senyora, tota sola?
I el company volgut ha arrencat el vol,
de cara el sol, i no ha tornat;
i ella a cercar-lo ja ha volat.

De retorn, el gai ocell
refila entre el fullam,
i tot saltironant,
per l’abandó canta l’amor,
la, la, la…

Veig, pageseta, que et tornes roja,
totes me diuen ben clar que sí;
tu m’estimaràs a mi
com l’aucella a son aucell.

(…) llavis un petó voldria jo,
tu m’has pres amb tos ulls negres lo meu cor,
com el cant de la cardina, nostre cant
serà dolç, serà amorós i triomfant,
la, la la…

(…) de Olot   totes són casades,
totes amb un mes   o amb una setmana.
Bé es po(d)rien casar   totes d’una vegada;
no durien més tristor   a son pare i mare.

En Fermín quan va a Banyoles,
amb el brillo que ell hi va,
semblen bous amb barretina
quan se volen esquivar.

Quan arriba i a Banyoles
(?)
perquè no hi pot penjar el pràctic
perquè li varen robar.

Les noies de Pujals
tenen tots els mals,
pensen ser molt guapes.

Quan veuen un pagès
no li’n diuen res,
ni li miren cara.

Domés volen un senyor
que en porti bastó
i sabata baixa;
i mitjons de fer patir,
ai, sí.

A Banyuls varen anar,
de tabaco a carregar
tot(a) una companyia;
i a luego va picar
una refomuda espia.

Quan foren a Parets,
allà demanaren del cert
si los havien vistos;
setanta i tants n’han passats,
que anaven molt ben armats,
trabucs i carrabines.

Quan foren a Galliners,
i allí foren els quefers
amb els (quan)trabandistes;
i si el trabuc m’hagués tret,
hi hauria fet goret
en aquell cementiri.