Observacions:

Es tracta d'una balada recollida en diversos llibres. La primera referència que en tenim és a "Cançons catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del GRFO", on se'n recull una versió d'abans de 1868.

També la trobem al Cançoner del Ripollès, primer en un fragment recollit a Torelló probablement entre els anys 1915 i 1919, i després una versió més llarga de Ripoll dels anys 1918-1919.

Apareix també recollida al cançoner de Joan Amades, que la descriu com una peça cantada per pastar fang amb els peus, i que en recull també una versió a Ripoll, l'any 1919.

A l'Obra del Cançoner Popular la tenim recollida d'un home de Bagà (Berguedà), l'any 1926, i també l'any 1927 a Figueres.

També va ser recollida a Beget durant els anys 1976-1977 per Amadeu Rosell i Jaume Arnella i publicat posteriorment a Les Cançons de Beget.

Segons l'etnomusicòleg Jaume Ayats al seu llibre "Explica'm una cançó" (2009), "... aquesta era la balada de cornuts més coneguda i cantada arreu del país. (...) A més de ser habitual de les tavernes i del carnestoltes, a l'Empordà encara es canta en les trobades d'amics i de famílies a les barraques del camp".

En Cinto Solanellas va ser pastor, un bon coneixedor del territori i un gran interessat pel patrimoni arquitectònic i les dites i cançons populars. D'ell en surten algunes de les cançons que van populartizar a finals dels 60 el Grup de Folk, de la mà de Pau Riba i Jordi Pujol. Tot i que va néixer a Berga, va viure a Peguera, Puigcerdà, Balsareny, a Mas Saiols (Serra de Finestres), Sant Pere de Rodes (d'on també en va ser el guarda durant 13 anys) i finalment a Vilajuïga. Aquesta gravació està feta durant o just després de l'etapa a la Serra de Finestres i abans d'anar cap a Sant Pere de Rodes. És al Mas Roure del senyor Ferrussola, que tenia arrendat.