Observacions:

Tot i ja trobar-la anomenada com "tio-tio fresco" en alguns mitjans de premsa dels anys 90 del s.XIX, la primera referència que n'hem trobat és als números 22 i 24 de la revista nord-catalana "Revue catalane" (1908):

Més tard, l'any 1931, Sara Llorens la recollia al Cançoner de Pineda, com a cançó de ball i amb el nom de "El tió fresco". Llorens afegeix:

"... La majoria de gent diu: El TIÓ, Fresco, es a dir, que mentres pronuncien la o final de fresco perfectament àtona pronuncien ben clarament tònica la de tió. Ho escrivi, doncs, així, com si es referís a un tió (boscall groixut destinat al foc de la llar) i no pas a un tío (amb la i tònica) com altres escriuen. D'aquesta manera, també, el darrer vers de la cançóneta, el tió de paper, té significat clar".

També sabem que era una de les cançons cantades als carnestoltes d'abans de la guerra.


En Cinto Solanellas va ser pastor, un bon coneixedor del territori i un gran interessat pel patrimoni arquitectònic i les dites i cançons populars. D'ell en surten algunes de les cançons que van populartizar a finals dels 60 el Grup de Folk, de la mà de Pau Riba i Jordi Pujol. Tot i que va néixer a Berga, va viure a Peguera, Puigcerdà, Balsareny, a Mas Saiols (Serra de Finestres), Sant Pere de Rodes (d'on també en va ser el guarda durant 13 anys) i finalment a Vilajuïga. Aquesta gravació està feta durant o just després de l'etapa a la Serra de Finestres i abans d'anar cap a Sant Pere de Rodes. És al Mas Roure del senyor Ferrussola, que tenia arrendat.