Observacions:

No hem trobat aquesta cançó d'estudiantina recollida enlloc més.

El dimarts de Carnaval era tradició, a Sant Hilari, fer "l'àpat dels pobres". El dia abans, sortien uns joves vestits d'estudiants, amb vestits marrons i capell anant amb un bombo pels carrers del poble i fent capta tot cantant aquesta cançó, que repetien de casa en casa. Uns els donaven botifarres, d'altres patates, ous o una pesseta, etc. Tot plegat servia per poder fer l'àpat. Els pobres de la comarca ja sabien que els dimarts de Carnaval de cada any es feia aquest àpat a la plaça de l'església. Mentre dinaven, s'exhibien les disfresses i uns músics (un o dos flabiolaires o, darrerament, una cobla ) anaven tocant diferents peces. Es recorda d'abans i després de la guerra, encara que va anant en decadència a mesura d'anar quedant menys pobres. 

Al "Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya" (n.16) de l'any 1895, hi hem localitzat un apartat de literatura popular de les Guilleries escrit per Antoni Busquets i Punset on s'explica aquesta tradició:

"En un dels dies de Carnestoltes s'obsequia als pobres ab un suculent àpat. Lo dia abans un aplech de fadrins (y fins casats) segueixen la vila disfreçats, precedits deis gegants del poble, y capten, arreplegant ous, carnsalada, arròs, monjetes, etc., que serveix á l'endemà pera l'àpat susdit. Canten una Cançó, á bors segur moderna, perquè la diuen en un castellà estrafalari. Recordem una estrofa, que diu:

A los pobres d'esa villa
hoy hagamos asaber
se reunen en la plassa
y se les da de comer.

Efectivament, á la plaça s'hi reuneix una munió de gent. Hi hà una gran taula al bell mitj, y á l'entorn un centenar de banchs, ahont s'hi asseuen los pobres. Los joves disfreçats qu'han fet la recolta de queviures los hi serveixen lo dinar, que sempre és bo y abundant. La música, posada á dalt d'un balcó, alegra tant consolador acte fent sentir les més alegroyes tocades. Es una costum antiga molt lloable per sa caritativa intenció. Hi està molt arrelada, y creuem que hà de sentirse una ventada molt tremenda per atuhirla."

En Baldiri, recader de professió i sense estudis musicals, havia cantat al cor Guilleries (o Cor d'en Pau Torner) abans i després de la guerra. Posteriorment també va cantar als Nois Alegres. A l'època de la gravació, era un dels membres més antics i amb més memòria del cor d'en Pau Torner. La Coral d'en Pau estava formada per gent de bosc i obrers. Eren uns 40 o 50 homes que baixaven al poble expressament per assajar els dissabtes i diumenges a la tarda. Cantaven a l'església, a la processó de Setmana Santa i per Pasqua (caramelles i sardanes). En Pau Torner –Pau Ridaura de nom i torner d'ofici– també va ser el director de l'Orfeó Guilleries i durant un temps va tocar el fiscorn i la tenora en una orquestra d'Arbúcies.