Lletra:

El castell de Figueres   els moros ja l'han pres.
No l'han pres per riquesa,   ni tampoc per diners;
l'han pres per una dama,   filla d'un rei francès.
La dama se'n posa mala,   no saben el què té.
Condes en van a veure,   condes i cavallers;
també hi ha pujat sa mare,   com si res no en sabés.
-Filla, la meua filla,   quin mal és el que en tens?
-Mare, la meua mare,   vós prou bé ho sabeu.
Metzines me n'heu donades   dintre un ram de clavells,
metzines me n'heu donades   que en cremen el cor meu.
-Filla, la meua filla,   no tinc cap mal (?).
(Con) ne sereu combregada,   tindreu de fer testament.
-El testament que he fet, mare,   prou contenta n'estareu:
sis castells en tinc a França,   tots són en poder meu.
Deixo tres al meu pare,   dos a Carles germà meu;
l'altre el deixo per almoina,   pel càrrec del convent.
La creu, collar i manilles   n’és per la mare de Déu;
les altres joies pels frares,   que enterrin el cor meu.
-Filla, la meua filla,   poca cosa a mi em deixeu.
-Mare, la meua mare,   us deixo el marit meu,
perquè el poseu en cambra   sempre que vós vulgueu.
Ara no us faré nosa,   feu tot el que vulgueu.