Observacions:

Es tractad d'una balada recollida en diversos llibres. La primera referència que en tenim és a "Cançons catalanes recollides per Jacint Verdaguer i acompanyades amb enregistraments del GRFO", on es recull una versió d'abans de 1868.

També la trobem al Cançoner del Ripollès, primer en un fragment recollit a Torelló probablement entre els anys 1915 i 1919, i després una versió més llarga de Ripoll dels anys 1918-1919.

Apareix també recollida al cançoner de Joan Amades, que la descriu com una peça cantada per pastar fang amb els peus, i que en recull també una versió de Ripoll de l'any 1919.

A l'Obra del Cançoner Popular la tenim recollida d'un home de Bagà (Berguedà), l'any 1926, i també l'any 1927 a Figueres.

També va ser recollida a Beget durant els anys 1976-1977 per Amadeu Rosell i Jaume Arnella i publicat posteriorment a Les Cançons de Beget.

Segons l'etnomusicòleg Jaume Ayats al seu llibre "Explica'm una cançó" (2009), "... aquesta era la balada de cornuts més coneguda i cantada arreu del país. (...) A més de ser habitual de les tavernes i del carnestoltes, a l'Empordà encara es canta en les trobades d'amics i de famílies a les barraques del camp".

Maria Teresa Pellicer va anar a col·legi fins als 14 anys, va aprendre de cosir i va treballar en diverses fàbriques d'anxova de l'Escala, es va casar i va tenir un fill. La seva àvia va morir quan ella tenia 10 anys, però durant aquest curt període, i amb una memòria prodigiosa, va aprendre una mar de cançons prop de l'àvia "de sensibilitat fina i endolcida", en paraules de la mestra i folklorista Palmira Jaquetti (que l'havia entrevistat en una de les missions de recerca de l'Obra del Cançoner Popular l'any 1929).