Cançons
De bonica no n'és mica
De bonica no n'és mica,
lletja no s'hi pot tornar,
de xibeca en té la cara
i de llebre el caminar.
Els cabells són de tortuga
i de gos el seu mirar.
Quan balla sembla una eruga,
que més no es pot estirar.
Ai, Anita, no t'enfadis,
no t'ho prenguis malament,
són els joves d'avui dia;
que dolent és el jovent.
La primera referència que hem trobat d'aquesta cançó és en uns versos improvisats (corrandes) recollits per Pierre Vidal al volum I del "Cansoner catala de Rossello y Cerdanya" (1885), i també el desembre de l'any 1900 a la revista "Lo pensament catalá" per Anna Alarcía Reig —segurament a l'Empordà—:
De bonica no 'n soch mica
de lletja no ho puch negar
tal me mira qui 'm retira,
qui 'm festeja no m'haurá.
Joan Amades recull un ball aranès anomenat "Ballano" amb aquests mateixos quatre versos.
