Observacions:

Tot i ja trobar-la anomenada com a "Tio-tio fresco" en alguns mitjans de premsa dels anys 90 del s. XIX, la primera referència que n'hem trobat és als números 22 i 24 de la revista nord-catalana Revue catalane (1908):

Més tard, l'any 1931, Sara Llorens la recollia al Cançoner de Pineda, com a cançó de ball i amb el nom de "El tió fresco". Llorens afegeix:

"... La majoria de gent diu: El TIÓ, Fresco, es a dir, que mentres pronuncien la o final de fresco perfectament àtona pronuncien ben clarament tònica la de tió. Ho escrivi, doncs, així, com si es referís a un tió (boscall groixut destinat al foc de la llar) i no pas a un tío (amb la i tònica) com altres escriuen. D'aquesta manera, també, el darrer vers de la cançóneta, el tió de paper, té significat clar".

També sabem que era una de les cançons cantades als carnestoltes d'abans de la guerra.

En Guillermo explica que, quan convidaven per anar a matar porc per les cases, la mainada feia aquest joc. Un dels grans es posava un paper lligat als pantalons de darrera i els altres anaven amb una altre paper de diari amb foc amb l’objectiu d’encendre-li. El de davant anava movent-se, saltant i movent el cul per evitar que li encenguessin.