Lletra:

Un pastoret molt alegre,
fill llegítim de Vic,
guardant un ramat de cabres
passa el temps molt divertit.

I a l'istiu sota la sombra,
com ja apreta molt el sol,
passa les hores alegres
tot tocant el flobiol.

I un diumenge estant de gresca,
sense fer-ne més ni més,
va fer l'obligat de flauta
d'un músic de Gr(o)n(e)llers.

Molt a prop d'ell s'ho escoltava
la senyora del músic
i digué, tot de seguida:
-Toques més bé que el marit.

I el marit de la senyora,
segons hem sentit a dir,
no hi ha ningú que l'iguali
a fer refilar el flautí.

Va ser tant l'estimació,
varen dar-se una abraçada
la senyora i el pastor.

Io no sé com redimoni
es deur(er)en abraçar,
que ara la senyora es troba
sense ganes de menjar.

I el pastor també s'esclama
que, amb un gest mal donat,
se troba al cap de poc dies
amb el flobiol espatllat.

Li han dit que no en té cura
que l'h(a)uran de desmuntar;
per a més que s'hi esforci
(i)a mai més podrà tocar.

Si el pastor surt amb les cabres,
pasturar i pendre el sol,
(i)a no pot tocar com tocava
cada dia el flubiol.

Sembla que les cabres plorin
i les dones del veïnat
al pensar que el pastor es té de trobar-se
amb el flobiol escapçat.