Io sé una cançó 
de fil i cotó, 
campanes de plata 
i barret de senyor.

Senyora Isabel, 
de cal Coronel: 
io em vull casar amb vós, 
farem botifarres 
del ventre del gos.

Els soldats se’n van a França 
i no saben el camí,
tiraboixí, tiraboixí!

Nyigo, nyigo, nyigo, 
calces de paper,
totes les nenes maques 
van pel meu carrer. 

Cristineta es pentinava,
tin, tan amorosa,
amb una pinta d’argent,
tin, tan amorosament.

Cada cabell que se li arrenca,   maleeix els seus parents;
male(i)eix son pare i mare,   i al marit primerament,
cada cabell que s(i) li arrenca,   male(i)eix tota la gent.

Un diumenge al dematí,   missa a Sant Francisco anava,
i a la Verge del Roser   de tot cor li demanava
que me’n fes sortir l’amor   d’aquella rosa encarnada,
d’aquell serafí pintat,   mirall de la meva cara.
Puix com Déu ho ha volgut,   quan jo sortia, ella entrava,
i ella, en veure’m a n'a mi,   cau a terra i se’n desmaia.
-No et desmaiïs, dolç amor,   no perdis la confiança,
que abans jo no et deixaré,   la mar quedarà sense aigua.
Ja l’agafa per un braç,   l’acompanya amb la seu mare.
-Ai, mare, m’hi vull casar   amb la meva enamorada!
-Casa-t’hi, casa-t’hi, fill,   casa-t’hi, si tant t’agrada,
pro una cosa et vull dir, fill:   si tens penes, te’ls espasses.
-Si en tinc, me les passaré,   hauré de fer com fan els altres:
treure-me la son dels ulls   i la rampa de les cames.

Dediquem eixa sardana
a l'immortal Guimerà.
Tral·laral.là!
Cantem-la de bona gana,
des del cel l'escoltarà.

L'espinguet de la tenora,
mensatgera en serà el vent.
Tral·laral.là!
Serà la millor penyora
d'amistat i agraïment.
Tral·laral.là!

I els àngels l'escoltaran
i tots junts la ballaran.
La ballaran!

Dessota marbre tumba
reposen les despulles
de l'immortat poeta
Àngel Guimerà.

Cobertes en sa funda
n'aguardarem les fulles
de l'arbre que en la terra
per sempre ell va plantar.

A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
al pla de terra baixa hi ha una Marta.
Pastor que igual que el llop però de traïdor,
pastor que igual que el llop de traïdor mata.

No sols Catalunya
plora pel seu cert,
per ell també plora
tot el mon enter.

Estimeu-lo, àngels,
sense cap recel
que l'àngel de la terra
ja el teniu al cel.

Des de que el món existeix,
veureu amb la raça humana
que mentre(s) un(s) van ben tips
altres es moren de gana.
Luego v(e)ureu quin mos caso (?)
quasi sempre succe(i)eix
que el qui més del món disfruta
és qui menos ho mereix.
Que el qui més del món disfruta
és qui menos ho mereix.

Aquests que neden per sobre
solen ser els més corcats
però que diguin el que vulguin
ells viuen ben regalats.

Les colònies hem perdut
i d'Espanya hem fet estelles 
i ara aquí a Espanya ens trobem 
que hem perdut bous i esquelles.
Els Estats Units riuen
perquè ens han pres lo millor
i el millor i els inglesos
que ens foten el carretó.
I el millor i els inglesos
ens foten el carretó.

Adéu, Cuba i Filipines,
ara que Espanya és malmès,
almenos doneu recados
a Colon i Hernan Cortès.

El jovent per no servir
amb el barret de rialla
diu que pateix del sagí
o de no arriba a la talla.
El servei obligatori
después de tant remenar
tot n'ha estat una enganyifa
i Déu sap com se farà. 
Tot n'ha estat una enganyifa
i Déu sap com se farà. 

Per això molts varen tocar pito
antes de la guerra anar
per no tornar locs i ciegos (i tísics)
i tenir d'anar a captar.


- Ara que això, acompanyat de guitarra, ja seria diferent-

Donem glòria a Catalunya
perquè s'ho mereix així(s);
qui no viu a Catalunya
ja no viu en cap país.

Ja tenim a Catalunya 
lo que a molts puestos no hi ha:
indústria i agricultura
i barcos per navegar,
navegar, navegar, navegar!

Espardenya, brusa i barretina
és lo que tots hem d'estar
com aquesta és la divisa
a l'(i)stil de un català.
A l'(i)stil, a l'(i)stil,
d(e) un català.
A l'(i)stil, a l'(i)stil, 
d(e) un català.
 

Anem a la muntanya, que ara ve el bon temps;
ve la primavera, ve la primavera.
la, laral·là, lal·là, lal·là, la.
Lal·lalà, lal·la.
Hores d'alegria, hores de tristor,
ai, del qui se'n va i no tornarà,
també més ai, del qui perd l'amor!
La, la, lal·là.
També més ai del qui perd l'amor!
Laral·là, laral·là, laral·là, laral·là,
laral·là, laral·là, la.
 
Adéu, rosa d'abril,
adéu, rosa encarnada.
Demà, lluny del teu roser,
d'enyorament me moriré.
Quan te diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el meu plor.

Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l'aire.
No ploris gens, no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que no en sé,
bé puc plorar millor.
Laral·là, lalà, lalà,
laral·là, lalà, lalà,
la, laral·là, la, 
laral·là, lalà, laral·là,
la! 

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar,
s’obre una plana riallera,
és l’Empordà!

Digueu, companys, per on hi aneu,
digueu, companys, per on s’hi va;
tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!

Salut, salut, noble Empordà! 
Salut, salut, palau del vent!
Portem el cor content i una cançó.

Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora se irà fent
de germanor,
i una cançó.

Dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al matí que el sol hi és bo,
ella canta a nit de lluna plena. 

Nià, nià.

Ella canta: -Pastor, me'n fas neguit.
Canta el pastor: -Me'n fas neguit, sirena. 

La, lala là.
 
-Si sabessis el mar com n'és bonic!
-Si sabessis, la llum de la carena!
-Si baixessis series mon marit.
-Si pugessis ma joia fora plena.
-Si sabessis el mar com n'és bonic!
-Si sabessis, la llum de la carena!
 
La sirena se féu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l'amor plantaren la cabana;
fou l’Empordà!