Si féss(i)u silenci un rato,
cosa que us agrairem,
cantarem la mort d'en Dato,
de l'il·lustre president.

Espanya es troba abatuda
d(e) atemptats i crims socials,
lo mateix maten als pobres
que en els que tenen el(s) grans capitals.

L(a) onada ha après que no avança, (?)
com riu de sang desbordat,
que el bon cor i la consciència
aquí a Espanya (i)a s(e) ha acabat.

Per matar al senyor Dato
vint-i-set trets van tirar
i setze varen tocar-lo
va atravessar-li el cap.

Els rics fan matar en els pobres
i els pobres maten el(s) rics               
      -allavons... de l'època...-
els uns moren dalt d(e) un auto
i altres moren dalt de Montjuïc.    
      - allavorens ... de l'inquisició que hi (ha)via a Montjuïc, a Barcelona-

Hi ha una fantasma que ......... (?)
(a) cada mà porta un punyal
i sa fulla que degota
espurnes roges de sang.

Espanya recorda encara
la mort del gran Salmerón,
un dels polítics més savis
que hi ha hagut en aquest món.

Tot ciutadà que s'estima
i se sent ben espanyol,
de la mort d'aquell patrici
en el cor hi porta dol.

I si per nostra desgràcia
al robar la mort fatal,
entre els fills d'aquesta terra
son record serà immortal.       

I si per nostra desgràcia
al robar la mort fatal
entre els fills d'aquesta terra
son record serà immortal.                 - Això és el segó(n), ... podia fer el primer com segó(n)-

Salmerón per Catalunya
treballava sens descans
com un pare el respectaven
quasi tots els catalans.

Ell era l'únic apòstol 
de la santa llibertat,
eren les seves paraules
d'entera sinceritat.

Catalunya va nombrar-lo
diputat amb molt de honor
i el vint de maig amb sa història
s'escriurà amb gran(s) lletres d'or.

Els elements centralistes
i els clericals de Madrid
l'enterro del gran polític
van mirar-se amb cert despit.

I és perquè aquell home amb vida
predicava sols v(e)ritats
i allà dalt la hipocressia
ahi té molts pisos llogats.

Predicant la democràcia,
la pau i la llibertat
a Pau és on va morir-se
i lliure va ser enterrat.

L'enterro del gran polític
va ser una prova evident
de lo molt estimat hi era
el polític emminent (?)

Catalunya va enviar-hi
diputats i senadors
i una grandiosa corona
símbol de glòries i honors.

I si és cert que hi ha una glòria
pels que en vida han fet sols bé,
allà el varen rebre amb palmes
i amb corones de llaurer.


- Aquesta és de l'època, home, aquesta és de l'època però és de llavons. Ara es pot d'allò aquesta... perquè abantes segons quines no es podien cantar...-

Us cantarem una sardana
plena de flors i de dolors
de un galant i una galana
que van jurar-se etern amor.

Us cantarem una sardana
plena de flors i de dolors
de un galant i una galana
que van jurar-se etern amor.
Sí!

El seu galant li'n diu:
prepara la robeta.
Que al punt de la mitja nit
seré a la finestreta.

Marxarem ben lluny d'aquestes terres
i viurem dintre una espessa albreda
Breda!

Tral·larà, lal·là,
tral·larà, lal·là, la, lara.
Tral·larà, lal·là!

Varen emp(r)endre el camí
entremig de la foscor
i al passar per les albredes
van jurar-se,
van jurar-se etern amor.

Adéu li'n deia la Pepeta,
a son ramat que en té de cabretes.
Adéu germans, adéu per sempre, adéu!

Per què en plores, Pepa,
li'n diu son galant.
Jo en ploro pel(s) meus pares
perquè quan ho sab(e)ran
en buscaran la Pepa
i enlloc del món,
del món la trobaran.

Plora, plora Catalunya
entre Hostafrancs i Sants
intentava assassinar-lo
els cautius dels....

És un fet molt horrible (?)
que es pot igualar amb un crim
de la emboscada salvatge
que tingué el general Prim.

Els canalles miserables
que això van organi(t)zar
no tenen cor ni vergonya
ni pot ser bon ciutadà.

El(s) canalla miserable
que això va organi(t)zar
no té ni cor ni vergonya
ni pot ser bon ciutadà.

Amb aquella nit tan fosca
de tristesa i de neguit
hasta feia dol al veure
les lliteres del(s) ferits.

Al carrer i al tinglado
deia tot petant de dents:
- Si em descuido una miqueta
faig la fi de Sant Llorenç.

Al carrer i al tinglado
deia tot petant de dents:
- Si em descuido una miqueta
faig la fi de Sant Llorenç.             


 - I au, una a(l)tra...-

Si mai (a)neu tocant la guitarra
al govern que tenim...

Han vingut malalts de Cuba,
han vingut malalts de Cuba;
també hi ha algun esguerrat
amb una bala a la cama
altres amb un braç trencat.

Ja els veureu de porta en porta
implorant la caritat.

A la jota, jota, que rodi la bola,
quan alguns gemeguen altres fan tabola.
A la jota, jota, del turururut,
si algun gemega senyals que ha rebut. 

Entre Cuba i Filipines,
entre Cuba i Filipines,
hem perdut tot lo millor.
El govern no ha pas perdut gaire,
perquè ho paga la nació,
perquè ho paga la nació
derramant a sang i aig(u)a.

- I ara ve altra vegada "A la jota, jota", eh?....-

Sota l'ombreta de un bosc de pi
sentint la flaire, sentint la flaire;
sota l'ombreta de un bosc de pi
sentint la flaire del romaní.

Les f(a)rigoles i ginesteres,
margaridoies i algun llessamí.

Una gentil nina que ... al seu galant,
de bous i cabretes n'estan pasturant
.............................
.............................  (no se'n recorda).

 

Una cançoneta nova,
i una cançoneta nova,
i una cançoneta nova
bé la'n sentireu cantar.

Treta n'és de dotze lladres,   que varen anar a robar.
Ja en venten tres trucs la porta,   la mestressa diu: -Qui hi ha?
-Som(sa) dotze amics de l’amo,   que hi volem enraonar.
-L’amo n'és nat un xic fora,   i luego tornarà.
Ja en venten cops a la porta,   ja la varen desbotar;
ja me'n troben en a l’amo   i allà dalt en un replà.
La primera punyalada,   ja l'en varen travessar;
la segona punyalada,   ja l'en caben de matar.
La mestressa i la criada   ja se'n posen a cridar.
Criden: -Vi(v)a fora, lladres,   que ens acaben de matar!
S'escaigué passar una ronda   allà baix a l’Empordà;
de dotze lladres que n’eren,   tots els varen agafar.

De l'hostal de la Peia, olà,
dames hi van anar,
dames hi van anar;
i una en deia a l'altra, olà:
-Un dia hi podrem anar, olà,
un dia hi podrem anar.

De l'hostal de la Peia,   que molt(s) diners hi ha.
Bé ja en venten tres trucs la porta,   (i)a la mestressa diu: -Qui hi ha?
-Som tres dames,   que podríem(’s) allotjar?
-Obra la porta, mossa,   i deixa-les passar.

Una cançó vu(i) cantar,
lal·lara, lal·là,
no hi ha molt que n'és dictada,
loriro, roró.

D'un minyó i una minyona,   que s'estaven La Cortada,
el minyó n'era el pastor,   i la minyona criada.
Com se'n duien voluntat,   (…)
Quan se n'han adonat,   el pastor ja és a muntanya,
i ja l'en van a buscar   la germana la criada.
Quan en són al Coll del Pal,   la ramada ja filava,
i allà a dalt al Coll del Pal,   ja en veuen venir les guardes.
-Déu vos guard, los bons senyors.   -Déu vos guard, los camarades,
-En que en sabrí(e)u l’Alabau,   hom de tanta anomenada?
-A Carlit no trobareu   majoral de la ramada.
Quan ne foren a Carlit,   la ramada ja tallava.
-Déu vos guard, los bons senyors.   -Déu vos guard, los camarades.
-Que en serí(e)u l’Alabau,   hom de tanta anomenada?
-Sí, senyors, sóc l’Alabau,   per tot lo que vostès manin.
-Que per ordre del vostre amo,   en baixeu a les cortades,
perquè allà us heu de casar   amb (a) la seva criada.
-Soms al deu de juriol,   no és hora de baixar encara.
Si no se'n pot casar,   que s'estiga descasada.
També m'hi tinc d'estar jo,   n’aquesta ala de muntanya.

Mos pugen els alquilers,
cases i contribucions,
per això a les nostres cases
no hi falten tribulacions.