Quan Colom va venir a Espanya
a despertar el seu talent,
demanant en els monarques
auxili en aquells moments;
p(e)rò veient que no hi havia
aquí a Espanya talent,
va determinar anar a França
per veure si hi hauria
qui l’escoltaria,
va determinar anar a França
i també va ser burlat
d’aquella gent.

I anem corrent
fins a la mort,
per més que hi hagi burros,
anem corrent
fins a la mort,
ánimo i valor.

Com havia de sofrir,
al veure tanta ignorància;
però ell, amb sa constància,
emprenia el camí.

Espanya, al veure el talent
de un home que no ho semblava,
li va dar el que demanava
per lograr el seu intent.

Al sortir Colom d’Espanya
amb la se(u) tripulació,
al trobar-se en altes aigües
li volien fer agafar por.
Perquè aquella gent roïna
no els podia aguantar,
però ell amb molta calma
els apaciguava i els entretenia,
però ell amb molta calma
els apaciguava
d’avui a demà.

I anem corrent
fins a la mort,
vinga, calma i catxassa,
i anem corrent
navegant fort,
ánimo i valor.

Quina alegria més gran,
quan va despuntar l’aurora
i una llanxa pescadora
se’ls hi presentà al davant;
(a)llavor(e)s, al moment,
-Visca Espanya! Tots cridaven,
i la bandera arbolaven
del (?).

Al sortir d’aquelles terres
gloriós i triomfant,
el clero ja l’esperava
amb la Inquisició al davant;
i amb (?) de l’homenatge
tot era contradit,
(a)llavors ell, què demana?
-Un ou dret a dalt la taula
qui li aguantaria?
P(e)rò, veient que ningú ho feia,
l’agafa amb llestesa
i diu: -Se fa així(s).

I en el moment
va trencar l’ou
i els va ensenyar la manya;
però els llanuts,
de mala sort,
li juraren mort.

I (a)llavors van calcular
que a Colom no els convenia
enca(u)çar-lo de seguida;
amb això van procurar.

(A)llavors, la traïció
va portar-li la ruïna,
que el pobret no mereixia
morir en una presó.

Ai, sobretot, l’armilla,
ai, no la deixeu mai,
no la deixeu mai,
tric, tric.

El qui les coses
vol tenir a punt,
l’armilla esquinça
butxaca amunt.
El qui graneja
i no fa així(s),
ni de la porta
no pot sortir,
sortir.

Si parleu amb una noia
per tenir-hi relacions,
si veu que aneu fluix d’armilla
vos farà passar raons.
Dirà que en parleu als pares,
i us diran que no i que sí;
i dels pares i la noia
semblareu un (?).

Però en canvi, si de l’armilla
abunda força el (?),
per festejar amb una noia
no es necessita permís,
no es necessita permís.
Perquè els pares i les mares,
per més que els sàpiga greu,
la butxaca de l’armilla
s’obre pas per tot arreu,
s’obre pas per tot arreu,

Triqui, triqui, triqui, trinc,
trinc, trinc, trinc,
triqui, triqui, trinc,
trinc, trinc.

Si alguna volta
el més pintat
va de l’armilla
molt escurat,
no admet cap broma,
sempre està trist,
i va a les fosques
per no ser vist,
ser vist.

Si li queda una pesseta
pel teatre o pel cafè,
se li veu tot de seguida
que no té cap més caler.
I el pobre sua d’angúnia,
i ho té de confessar:
que està molt malalt d'armilla
i cap metge el pot curar.

Però (…)
(?)
l’home menja, beu i fuma
a tota satisfacció,
a tota satisfacció.
Se inspira parlant en públic,
com si fos un cantador;
ell, que no entén ni una lletra,
li sembla que sap de tot,
li sembla que sap de tot.

Triqui, triqui, triqui, trinc,
trinc, trinc, trinc,
triqui, triqui, trinc,
trinc, trinc.

Mentre(s) l’armilla
vagi rajant,
totes les (?)
se us obriran.
Més quan s’estronqui
sols un instant,
adiós tartana,
ja no us veuran,
veuran.

Si acudiu a la justícia
abans no us contestarà,
per mirar-vos a la cara
a l’armilla us mirarà.
I si veu que faci bulto,
tindreu sempre a disposar,
ha d(a)urat la vostra armilla
tots els jutges i advocats.

Tindreu la senyora amable
i el servei millor del món
adorant la vostra armilla,
si raja igual que una font,
si raja igual que una font.
Per (a)ixò (?) amb tan poca cosa,
(?)
de l’armilla en surt la ditxa,
l’alegria i benestar,
l’alegria i benestar.

Triqui, triqui, trinc,
trinc, trinc, trinc,
triqui, triqui, trinc,
trinc, trinc, triqui,
trinc, trinc, triqui,
trinc, trinc, triqui,
trinc, trinc, trinc,
trinc, trinc.

Hi ha a Catalunya una muntanya,
tresor de fe d’un bell passat;
no n’hi ha cap més de millor a Espanya
c(u)m Montserrat.

Encara avui s’hi veu pujar-hi
devots fidels, a peu descalç,
remei encar van a buscar-hi
pobrets malalts.

Parella que somriu,
també encara hi duu sos cors,
va a enc(a)manar-hi
el niu dels seus amors.

És flaire que guardem,
bressol d’un bell passat,
i a respirar-la anem
a Montserrat.

Montserrat, per nostra terra
de la terra és c(u)m el cor,
per (a)ixò ens g(u)arda l’alta serra
de fe santa i ric tresor.

Moreneta catalana,
tu que portes tan bell nom,
fes-te gran i treu ufana
de (?).

De la llar del(s) teus bons pares
vetlla sempre el foc sagrat;
fes encendre el(s) cor(s) de mares
que l’estimin, Montserrat.

Poncelleta catalana,
tu que guardes tan bell nom,
l’aire dolç d’eixa sardana
que l’escampi arreu tothom.

Voltada de raigs d’or
veig una blanca rosa;
del Tabernacle dins,
enmig de la custòdia.
Té la claror del sol,
té la blancor de l’Hòstia:
de quin roser serà?
Quins aires l’han desclosa?
Quins aires l’han desclosa?
De quin roser serà?
Quins aires l’han desclosa?
Ah…
Aires d’amor
vénen del cel,
plens d’amor gran,
d’amor extens.
Són els aires de l’amor,
amor,
que provenen de la Glòria,
plens d’un amor tan gran,
d’un amor tan gran
que Jesús ens dona.
Bellíssima c(u)m és,
nostra lletgesa enyora;
té unes aletes d’or,
divina papallona;
i altar avall
altar avall s’envola:
vola ací, d’allà,
i en el quin pit se posa.
Si es posa en algun pit,
quina blancor li dona!
Vola d’ací, d’allà,
i en el quin pit se posa,
(?)
al cel.

Tampatantam, Pauleta,
guanya diners quan plou,
i a la matinadeta,
quan la puput fa l’ou.

Son, soneta, vine aquí,
a la vora del coixí.
Si la soneta vindrà,
la nena s’adormirà.

Reiet de casa, tens son,
la mare canta non non;
la remor ja n'ha emmudit,
la llar ja tot és brogit.

Reiet de casa, tens son,
non non, non non.

Quan el pare no té pa,
la mainada, la mainada,
quan el pare no té pa,
la mainada fa ballar.

Quan el pare no té vi,
la mainada, la mainada,
quan el pare no té vi,
la mainada fa dormir.

Non, nonetes,
non, nonetes,
non, noro
non, noro
non, nonetes.

Non, noneta,
non, noneta, non,
el fillet de la mare té una son,
i la mare li canta una noneta.
Noneta non,
i tot bres(s)ant l’amanyaga
i amb amor tots li parlen.

-Reiet meu,
lal·laral·là, lal·laral·là, lal·lalà,
reiet meu,
si t’estimo,
que ma vida i cor són teus,
xim pum.