Sóc en Patufet,
que, pobrissonet,
va néixer tot sol
sota d’una col.

Ai, pobre de mi,
quan vaig veure allí
una bèstia grossa
que s’acostava.

Era el bou astut,
que tot rossolut (?),
ai, quan jo hi anava
més s’acostava.

-Patufet, on (t’)ets?
(A) cridava la mareta;
-Patufet, on (t’)ets?
Va cridar per tots indrets.

-Sóc a la panxa,
a la panxa, a la panxa,
sóc a la panxa
a la panxa del bou.

Allà no hi neva,
no hi neva, no hi neva,
allà no hi neva,
no hi neva ni hi plou.

Me l’han robada la dona,
me l’han robada prenyada,
a les tres de la matinada
dugues hores abans de sortir el sol.

Vatu(g)a, redéu, que si m’emprenyeu,
vos fot(a)ré fora, vos fot(a)ré fora;
vatu(g)a, redéu, que si m’emprenyeu,
vos fot(a)ré fora i mai més entrareu.

Si voleu venir a cagar a casa,
tenim la comuna molt fonda
i un frare que tot ho escombra
i un lacayo que frega trasero;
li’n posen un babero,
li’n deixen fer de cos,
li’n freguen el trasero
i amb un paper ben gros.

Anton Maura, fill llegítim de Mallorca,
charlatan, hipòcrita i molt exaltat,
diplomàtic que escrivia amb tinta roja,
“amo de Les Corts”, que ell s’havia titulat.

Gurugú, gurugú,
home de tan mala sombra
no l’havia vist ningú.
Gurugú, gurugú.

(...)
si el trobéss(i)u per la Rambla passejant,
i volguess(i)u fer el favor de recollir-ho
i tancar-lo que mai més pogués tornar.

Gurugú, gurugú,
(…)

No hi ha al món
cavallet bon minyó,
com el meu cavallet de cart(a)ró,
com el meu cavallet de cart(a)ró.

L'altre dia que jugava,
fent-lo córrer massa fort,
una roda li saltava
i ara el pobre va de tort.

Com és tan alt i jove,
vaig a dur-lo (a) cal ferrer;
aquells cavalls que adoba
que me'l (a)dobi el meu també.

No hi ha al món
cavallet bon minyó,
com el meu cavallet de cart(a)ró.
Com el meu cavallet de cart(a)ró.

Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen,
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí.

Jo també en rego(t) el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols,
jo també en rego(t) el meu hortet,
faves i pèsols i julivert.

Quina sort tenen les puces,
un animal tan petit,
dormen amb les nenes maques,
jo tan gran no hi puc dormir.

Taral·larala,
taral·larala,
tararalalalalà,
taral·larala,
taral·larala,
tararalalalalà.

(Marieta cistellera,
tu) que en sabes fer cistells,
me'n faràs una panera
per anar a collir clavells.

(A) dalt de la muntanya,
tot el bé de Déu hi tinc;
les roses de quatre en quatre
i els clavells de cinc en cinc.

Verge encisera,
pura i hermosa,
santa i joiosa
reina del cel;
ara a la Pasqua,
tots amb cor noble
i aquesta cobla
de gran sermó.

Vós tan bonica,
qui no us estima
i no s'arrima
sent a prop seu,
no podrà viure
sense la flaire
que llença l’aire
Verge de Déu.

Digues luego a ta mareta
que ja tornarem (a) passar,
per si té alguna coseta
que ens ho vulgui regalar.
Sí, regalar.

Però per lo pronte, la panereta,
ben guarnideta de cascavells,
jo vos presento, oh, Verge Santa,
que sols demano el dolç joiell.

Lo primer és un goig suau
que n’és fet amb fantasia,
tractant del teu cor hermós,
del teu aire i gallardia.
Jo crec que tothom s'a(s)mira
del teu hermós caminar;
Nostro Senyor te ha criada
per fer-nos morir i penar,
per fer-nos morir i penar.

       -Em penso que n'hi ha un altre que diu:-

El quint és que de virtud,
gràcies tens a la memòria,
perquè tu n’ets alcançada
del que en governa a la glòria.
Sempre et tinc a la memòria
i no et puc jo olvidar;
Nostro Senyor te ha criada
per fer-nos morir i penar
per fer-nos morir i penar.

Ja som(s) a Pasca florida,
la que rebia les flors,
cantem amb goig i alegria
a Vós, Reina dels amors.

Sortiu, noies,
abundància, tots plegats en família simpàtica,
i a vosaltres, (amoràtiques),
les cançons que us volem fer sentir, fer sentir.

Si véns,

       -Estic una mica ronc...-

sentiu cantar
uns cants tan harmoniosos,
hi ha joves també amorosos,
que es voldrien casar.

Aquí ens teniu a tots,
trieu qui més vos agradi;
sens que ningú s’enfadi
perquè són(s) bons xicots.

Deu diners,
deu-nos alguna noia,
d’allò més,
la guardarem com joia.
Sense por
que hagi de venir a la quinta;
tot és bo
dir-(us)-ho tal com pinta.

Deu diners,
deu-nos uns quants béns,
de puros, caixons,
que també estimem.

I amb empeny,
no poseu re en reserva
que tots fem conserva
del queixal del seny.
Fem reserva,
fem conserva de queixal del seny,
queixal del seny,
queixal del seny.

No ho trobeu pas estrany
que tinguem tanta i tanta alegria,
és el jorn de la Pasqua florida
el més feliç que hi ha en tot l’any.

       -Estic fotut de la gargamella...-