La filla del marxant diuen que és la més bella, no n'és tan bella, no, d'altres n'hi han sense ella, la mirondó.
Qui l'ha tret a ballar el dijous de (cin)quaresma? Qui l'han tret a ballar? Un jove galant i tendre. En donen volt i dos, no es diuen parauleta, paraula que n'hi en diu: -Esteu emb(a)rassadeta. -I com ho coneixeu vós? Com ho coneixeu ara? -Que el faldilló vermell de darrera us toca a terra.
La història és més llarga i dramàtica que la que trobem aquí. Aquest és un exemple aparegut a "40 cançons populars catalanes" (1909):
La filla del marxant diuen que es la més bella. No es la més bella, no, que altres n'hi ha sense ella. La virondon! La virondon, quina donzella! La virondon!
S'ha cercat aimador a la faisó novella; n'ha donat els amors al peu d'una olivera.
Quan ella va a sarau se'n posa boniqueta, lo faldellí vermell enribetat de negre.
La'n treuen a ballar a la dança primera, i el ballador li diu, lo ballador li deia,
lo ballador li diu: — Amor, sou pesanteta. — En què m'ho coneixeu? Com ho podeu conèixer?
— Bé es prou coneixedor, bé n'es de bon conèixer: poseu els peus més plans, ja no danceu lleugera,
lo cinturó no us clou, lo faldellí us curteja, la cintureta us creix, lo davantal s'aixeca
i el faldellí vermell d'un pam no us toca a terra. ¿Què'n donarieu vós per tornâ a sa manera?
— Galan, si's feia això, vos vestiré de seda, vos compraré un barret amb plomes a l'orella,
vos donaré un cavall guarnit a la francesa, un cavall blanc, valent, que'n volarà la terra,
pagant-vos tot l'ormeig per anar a la guerra. — Voleu venir, amor? Sereu deslliuradeta.
A dintre l'hort del rei n'hi ha una fonteta: tota nina que hi beu de rosa's fa poncella.
— Anem-hi, don Joan, que jo hi voldria beure.— Quan foren a la font, la font aixuta n'era.
De sentiment que'n té, l'infant li cau a terra. — Culliu-ho, don Joan, tireu-ho a la riera.
— La bella, no ho faré, que no són coses meves.— Ella de terra'l cull, lo'n tira a la riera.
Quan lo n'hagut tirat l'aigua torna vermella. — Ai la bella! Què heu fet? Sereu castigadeta!—
Los pescadors del rei són més avall, que pesquen: n'han pescat un infant, bonic com una estrella.
De tant bonic que n'es el porten a la reina. Les guardes ho han vist: l'han feta presonera
— A la presó del rei vós sereu la més bella: vos hi estareu set anys sens veure cel ni terra —
Al cap de los set anys ja n'obren una reixa darrera del reixat la dama's fa en finestra.
— Quan hi podré tornar, ai! a la meva terra? — Ne veu passâ un bailet que n'era de sa terra.
— Bailet, el bon bailet, què fan a aquelles terres? — D'ençà que vós no hi sou hi ha hagudes moltes guerres;
els vaixells van pel mar amb banderes vermelles, amb banderes de sang pera ofegar la terra.
— No hi tornaré pas més, ai, a la meva terra!—
La veu un passejant, que s'ha enamorat d'ella.
— Deixeu-me, carceller, parlâ amb la presonera. — Torneu demà al matí, que eixirà a la carrera,
vestideta de blanc, resant el Miserere.— El fill del rei ho sab: la'n vol anar a veure.
A l'endemà al matí, la'n treuen amb bandera: la creu hi va al davant, el butxí va al darrera,
dos frares al costat cantant el Miserere. Les nines del seu temps se'n van corrent a veure-la.
— Ai, nines de Lyó, de mi preneu exemple! Mares, no deixeu mai les filles que festegen.—
La mare la segueix feta una Magdalena. Quan va passar davant, davant de casa seva,
ja n'arrenca un gran crit: — Valga-m Déu, mare meva! Si m'haguessiu casat al cap de la quinzena,
no hauria jo caigut en aquesta baixesa.— Quan baix de la forca es, ella n demana beure
lo batlle i lo veguer n'omplen una escudella — Beveu, Elianor; aquesta es la darrera.
 - Partitura completi.jpg)