Al Castelldefels són grocs i a Barcelona les dames. Mataró són cap(s) de bous pe les senyores bissarres. I a Lloret són caganers, que se caguen per ses plages. I a Blanes
-Me n'he saltat...-
i a Blanes són flassaders, paguen la dot amb flassades. I a Tossa són palangrers, van a palangre de flore (?). Sant Feliu són dos ganxons, Palamós i la Vall d'Aro. A Calella coralla (...)
(...) garbí, vent amb popa i mar bonança. Mo n'irem perquè el llevant, tota voreta de l'aigua, tota voreta del mar, fins a la ralla de França.
A l'Estartit, peix fregit, jurioles a la brasa. I a l'Escala n'és mal port, pel vent de la tramuntana. Empúri(e)s hi ha un convent, que no en volen donar aig(u)a.
Bufa ventet de garbí, vent amb popa i mar bonança. Mo n'irem perquè el llevant, tota voreta de l'aigua, tota voreta del mar, fins a la ralla de França.
I a l'Escala n'és mal port, pel vent de la tramuntana.
-Això d'Empúri(e)s ja ho he dit, eh?-
A Sant Pere Pescador(s), tenen el(s) fems pe les cases.
Bufa ventet de garbí, vent amb popa i mar bonança. Mo n'irem perquè el llevant, tota voreta de l'aigua, tota voreta del mar, fins a la ralla de França.
Castelló, vila major, tot són jutges i notaris. I a Palau són lladre(s) empelts, que en corren pels olivassos. I a Roses són gent de rei, que en tiren bombes i bales.
Bufa ventet de garbí, vent amb popa i mar bonança. Mo n'irem perquè el llevant, tota voreta de l'aigua, tota voreta del marc, fins a la ralla de França.
Cadaqués són tabaquers, contrabandistes i lladres.
Bufa ventet de garbí, vent amb popa i mar bonança. Mo n'irem perquè el llevant, tota voreta de l'aigua, tota voreta del mar, fins a la ralla de França.
I a la Selva saladors, salen el(s) bi(r)os a cargues. I a Llançà són fumarells, tenen les cases fumades. I a Colera i a Portbou, la cançó s'és acabada.
Bufa ventet de garbí, vent amb popa i mar bonança. Mo n'irem perquè el llevant, tota voreta de l'aigua, tota voreta del mar, fins a la ralla de França.
-Bueno, c'est fini...-
Observacions:
Es tracta d'una cançó estròfica tradicional de la costa, recollida amb els títols "Cançó del pilot", "Cançó del litoral", "Cançó de remar" o "Cançó del capità". Com explica Jaume Ayats a l’article “Mapes cantats” publicat a la revista Estudis de Literatura Oral Popular (núm. 10, 2021), sembla remuntar-se molt enrere en el temps:
“La reiteració de la fórmula “fins a la ratlla de França” és constant a gairebé totes les versions i aclareix un temps històric posterior, potser de poques dècades, al Tractat dels Pirineus de 1659. D’altra banda, el color groc de la febre groga indica molt probablement un temps històric a partir de 1802 i, especialment, de la gran epidèmia de 1821. (...) La cançó se situa en un temps prou delimitat entre el s. XVIII i les primeres dècades del XIX.”
Ayats en localitza fins a nou versions d’origen oral en diversos cançoners antics, entre les quals:
-"Les cançons de Mataró" (edició de Jaume Arnella del 2004 sobre la missió de recerca dels anys 1932-1933 per l'Obra del Cançoner Popular, de Joan Tomàs i Esteve Albert). Recollida amb el títol "Corrandes".
-Cançoner de Pineda de Sara Llorens (1931).
La primera referència que en conservem, només amb la lletra, és dintre "Aplech de Cansons Catalanas" de Cels Gomis, publicada a l'Anuari de l'Associació d'Excursions Catalana del 1882 i que també va copiar més tard el diari "La publicitat" del 10 de novembre de 1927:
L'escriptor empordanès Josep Pla havia mostrat molt d'interès per aquesta cançó i, en explicar-ho a aquest diari, diversos lectors van dir-hi la seva. El diari "Baix Empordà" del 17 de novembre del 1927 ho resumeix així:
Al seu article, Ayats proposa observar la "Cançó de la costa" com a mapa cantat, és a dir, com a "cançó que construeix narrativament, a través dels noms dels llocs, una determinada percepció ordenada i memoritzable d'un espai geogràfic – un país, una vall o un trajecte més llarg".
Aquesta cançó podria ser la inspiració d'una altra, coneguda normalment amb el títol “La calma de la mar”, de la qual en recollim diverses versions en aquest mateix arxiu. Molt probablement, les dues han tingut interferències i combinacions constants al llarg dels anys.
Gravació realitzada per Rafael Marcó Suquet (nebot del cantador), el 25 de maig de 1969. La gravació va passar a mans d'Esteve Palou qui va encarregar-se de fer-li arribar a l'historiadora rosinca Xènia Berta, coordinadora de Rosespèdia.
