Lletra:

El nin és petit,
i mig adormit,
la mare, se'l mira.
Junt en el bressol,
no hi queda mai sol,
joiosa sospira.

-Fes nona, reiet,
fes nona, fill meu,
que ets un angelet,
que m'ha enviat Déu.
El besa a la cara
i el besa en el front.
Petons d'una mare,
lo més gran del món.

El nin és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia:
-No surtis de nits,
fugen, del b(or)git,
treballa i estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l'aconsella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella voldria i ansia.

-Perdona'm, reiet,
p(e)rò (i)o t'ho haig de dir,
que el meu cor et veu
en molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
deu ser un ningú
fes cas d'una vella
que sols viu per tu.

El vici perdut,
ja no té salut,
i ni aquella dona
el besa i el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona.

I quan tots el desprecien i es veu
molt a prop de l'immens precipici,
una mare li crida: -Fill meu,
vine aquí al meu costat, fuig del vici.

Veient-te perdut,
de tots despreciat,
per què no has vingut 
aquí al meu costat?
El besa a la cara 
i el besa en el front;
petons d'una mare,
lo més gran del món. 
Petons d'una mare
lo més gran del món!