Observacions:

Aquesta cançó l'hem trobat recollida al Penedès al llibre "Música Tradicional Catalana I - Infants" (1981) de Josep Crivillé. L'autor explica que és una cançó-joc amb ball rodó on una noia es posa el mig del cercle assenyalant amb el dit davant seu mentre la rotllana gira; quan acaba la cançó, la noia assenyalada canvia el seu lloc amb la que estava al mig.

La versió que se'n recull diu així:

Un roser de roses blanques,
he vingut a recollir,
tan amigues qu'érem antes
i ara hem hagut de renyir.

Hem renyit per poca cosa,
a la cara t'ho diré,
i per més que t'enrabiïs
amiga no t'estaré.

L'origen de la cançó però, no sembla ser infantil. Pau Bertran i Bros en recollia algunes estrofes en forma de follies (corrandes), és dir, com a cançó improvisada, ja l'any 1885 al llibre "Cansons y follíes populars, inèditas recollides al peu de Montserrat".

Dintre l'Obra del Cançoner Popular també n'hi trobem algunes referències, com per exemple una versió de l'any 1926 recollida a Sant Joan Les Fonts (Garrotxa) a la Missió de Recerca de Joan Tomàs i Antoni Bonell. L'any 1932, també Baltasar Samper, Andreu Ferrer i Ramon Morey, que en recullen una versió aplegada a Ciutadella (Menorca). 

N'hem trobat una variant recollida a La Palma d'Ebre l'any 2017, dins la publicació "Cantar i jugar" editada per l'Associació Cultural l'Espona:

L'Empar explica que es tracta d'una "sardana" (joc de rotllana). Al mig, una nena cantava aquesta cançó a una altra del cercle que rodava. Quan s’acabava, l’escollida era la que anava al mig.

L’Empar recorda les cançons sobretot de la seva mare, la Narcisa Tarafa i José (Banyoles, 1925), de Can Pandai de Banyoles. La mare havia anat alguns anys a escola amb les monges clarisses de La Providència i també al Sagrat Cor. Els oncles de la mare, en Quimet i Cintet, tocaven la guitarra i la bandúrria, i a ella li feien fer teatre, cantar i recitar poesies. Més tard, la mare havia fet molt de teatre local.