Observacions:

La primera cançó d'anar a esperar el reis que hem localitzat és la de l'"Ethologia de Blanes", un llibre sobre el folklore d'aquesta població escrit l'any 1886 per Josep Cortils i Vieta. Hi llegim:
 
"En la vigilia de la festa de la adoració dels Reys ó Epifanía, cap al tart, se forman collas de criaturas, que, portant una cadireta, van per los carrers cantant:

Cadireta enlayre.
Mocadó á la má,
Lo rey y la reyna
Van á passejá.
Que viscan, que viscan,
Los reys del Orient,
Que portan turrons
Per tota la gent!
 
Fent lo qual se imaginan que 'ls Reys, que aquella nit han de passar cavalcant en briosos cavalls, los hi posarán més joguinas y lleminaduras en lo plat que no s' descuydan de posar á la finestra avans de ficarse al llit."

També Rafel Masó, arquitecte i intel·lectual gironí, recollia una cançó d'anar a esperar els reis a Girona, dins el n. 26 de "Catalunya - Revista literària quinzenal" (1904): 
 
"A Girona, y se que també a viles més remarcables d'aquesta provincia, hi ha la costum d'anar a esperar els Tres Reys, lo que consisteix en sortir, ja a entrada de fosch, tots els bailets de casa am fanalet encés col·locat dalt d'una canya o bastó y aixís anar donant voltes per la Rambla o carrers principals tot cantant la següent cansó:
 
Visca els tres Reys
del Orient,
que portan turrons
a tota la gent,
y una butifarra
per la meva dent.
Dels fins, dels bons
pels noys bon minyons;
dels negres, pudents
pels noys que son dolents.
 
Convé sapiguer que es ja un fet tradicional a Girona el de que els Reys deixin entre els dolsos que sempre solen dur, una butifarra o salsitxa de sucre, que es la que's demana en la cansó que acabo de trasmetre".

Al "Diario de Gerona de Avisos y noticias" del 9 de gener del 1906 hi trobem recollida la següent versió més semblant a la que presentem:
 
—"Visca'ls tres Reys de l'Orient,
Que portan cosas á la gent".
—Els tres Reys de l'any passat
porten coses á n'el plat"... 
 
També sobre la tradició a Girona, Josep Gibert publicava al llibre "Girona - Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore" (1946) les següents partitures i anotacions:

La versió que canta l'Empar, sense melodia, és molt singular. Només n'hem trobat aplegat el segon fragment a la Revista de Banyoles del gener de 1983. L’escriptor banyolí Frederic Corominas i Planellas (1910 – 2014) també inclou aquests dos versos en un dels seus relats breus.

L’Empar recorda les cançons sobretot de la seva mare, la Narcisa Tarafa i José (Banyoles, 1925), de Can Pandai de Banyoles. La mare havia anat alguns anys a escola amb les monges clarisses de La Providència i també al Sagrat Cor. Els oncles de la mare, en Quimet i Cintet, tocaven la guitarra i la bandúrria, i a ella li feien fer teatre, cantar i recitar poesies. Més tard, la mare havia fet molt de teatre local.