Observacions:

És una de les moltes variants de la cantarella que es canta arreu de Catalunya per fer cagar el tió. Pel que hem trobat a la premsa antiga, sembla ser una tradició més aviat rural que es va anar escampant arreu:

- 24/12/1870. Lo Ponton: periodich mes cuhent que un vitxo (Barcelona).
- 22/09/1876. La Renaixensa: periodich de literatura, ciencias y arts (Barcelona). “També en totas las pagesías, ó casas de camp, se posa encara al foch un tió, ó tros curt y groixut de llenya, ple de turrons, á qui van pegant los baylets de la casa ab los crits de «Caga tió», «Caga tió» fins que treu lo que te dintre, que s’ho menjan llavoras aquells ab gran alegría y gatzara de tots los de la casa.”
- 23/02/1890. La comarca del Noya (Sant Sadurní d'Anoia).
- 23/12/1894. El vendrellense: semanario independiente (El Vendrell).
- 05/01/1895. Lo Geronés (Girona). "Però los barcelonins no fan lo que fem nosaltres á la provincia de Gerona: no fan cagar lo tió".
- 15/12/1895. La Pagesia: suplement quinzenal á la revista del Institut Agrícola Catalá de Sant Isidro: eco de la classe agrícola y defensor dels interessos de la propietat (Barcelona).
- 25/12/1895. La Lealtad (Sant Feliu de Guíxols).
- 20/12/1900. Catalunya Artística (Barcelona). Sobre tradicions a Sitges i al Vallès, a càrrec de Francesc Maspons i Labrós (pàg. 458).
- 24/12/1905. Font Nova (Camprodon).
- 31/07/1906. El Cim d'Estela (Berga). Sobre una masia de "Les Planes".
- 25/12/1909. El Puigmal (Ripoll).
- 29/12/1912. Baix Empordà (Palafrugell). “El tió d’aquella casa no era el boscall ressech trobat abandonat en la pineda arrasada pera l’aprovisionament de llenya o en una cuneta del camí, ab el quel els nostres avis, pares, nosaltres y els nostres fills, tradicionalment la nit de Nadal tustavem ab una estella pera ferli rajar barres de turrons y paparinades de neules, creyent innocentment ¡oh bella edat! que sortien de les esquerdes de la soca en combustió, com la suó dels penats en galera al rebrer la xurriacada del cómit. Aquell tió de casa rica era un bell exemplar d’una milenaria alsina expressament buidada…”

És justament el penúltim article que es refereix al "pare-nostre del tió":

L'any 1930, Antoni Griera i Gaja publicava un recull amb el títol "Litúrgia popular" dintre el "Butlletí de dialectologia Catalana", on aplegava un parell de versions de la cançó que presentem:

Parenostre del tió,
bon Nadal que Déu ens do.
Ara en vénen festes,
festes precioses.
Dones curioses,
renteu els plats,
renteu el tinell. 

Raja vi blan,
dóna, tió,
si no et pegaré
un cop de bastó. (Beltlall, Conca de Barberà)

Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do.
Ara vénen festes,
festes precioses.
Dones curioses,
menjarem gall dindi,
coques ensucrades,
torrons de pinyó.
Caga, tió,
caga torró
d'avella i de pinyó:
si són dels fins, millor. (Manresa, Bages)

Aquesta és la cançó que es cantava per fer cagar el tío a Can Pascual, a Cassà de la Selva. El cantador Jaume Pascual i Figueras, nascut a Cassà de la Selva, viu actualment a Girona.