I a la voreta del mar, l’Anna se’n va a treballar quan l’alba apunta. Els seus ulls en plor desfet van mullant el coixinet on fa la punta.
Enyora el seu aimador, que sembrà en son tendre cor dolça esperança; el seu plor amarg i ardent, poc és de penediment, n’és d’enyorança.
Fa cinc anys que ell va deixar la vila d’Arenys de Mar, i a sa promesa. La pobresa l’ha espa(o)rdit, i a l’Amèrica ha partit buscant riquesa.
-Quan aquí retornaré, amb tot l’amor compliré, deia, i marxava. -Aquí t’espera el meu cor, ella amb puríssim amor deia, i plorava.
-Espera’m, espera’m amb fe constant. I amb anhel va treballant, que re li sobra. Per minvar-ne els seus fatics va fent puntes per els rics, perquè ella és pobra.
A Arenys de Mar ha arribat i aquest matí un patentat, ve de L’Havana; és el fill del mariner, i ve casat amb muller americana.
Quan sa arribada ha sabut, l’Agnès en terra ha caigut, d’un desmai presa; cinc anys l’ha plorat absent, avui plora el mancament de sa promesa.
Retorna en si del desmai, plena de dol i esglai plora i gemega. -Filla meva, viu per mi, sa mareta li va dir; sa mare és cega.
La filla ofegà en son cor el desengany de l’amor, les penes juntes. I plorant amb dol sens fi, pren el(s) boixets i el coixí i va fent puntes.
I plorant i sospi(t)ant, i amb anhel va treballant, que re li sobra. Per minvar-ne els seus fatics va fent puntes per els rics perquè ella és pobra.
La muller del patentat i a casa la Ignès ha entrat fa poca estona: -Per el fill que haig de tenir el niuet has de guarnir, bona minyona.
De ta bona habilitat moltes proves m’han donat ja tes companyes; fes-me puntes i entredós per adornar el fill hermós de mes entranyes.
I amb mon or podràs comptar la pobresa que en ta llar la set revela. L'Agnès, en sentir això, sent una mortal fredor que el cor li gela.
Es mira la post del pa, ni un sol mos n’hi veu ja (…) (?) uns ulls en la foscor, buits de llum i plens de plor, els de sa mare.
Treballant sense repòs va fent puntes i entredós, sempre treballa. Quan algú li diu: -Què fas? Diu amb veu freda cum glaç: -Faig ma mortalla.
La grogor va prenent peu en ses galtetes de neu que enveja el marbre; n’és tarongina d’amor, que quan grogueja, la flor caurà de l’arbre.
Dia i nit ha treballat, ja la feina ha acabat per la senyora. Treballant de dia i nit n’ha deixat el niu guarnit, la cosidora.
I a bateig van repicant, el(s) veïns a veure’l van tots per les portes. El toc de mort(s) els (a) so(s)prèn; (…) van dient: -L’Agnès és morta.
Pobra màrti(r) de l’amor, i en el cel Nostre Senyor la porta li obre; (i)a no tindrà més fatics, ni farà puntes pels rics, perquè l’Agnès ja no és pobra.
Observacions:
Es tracta d'un poema del sabadellenc Manuel Ribot i Serra (1859-1925) que va dedicar al seu amic d'Arenys de Mar, Mariano Castells. Aquesta composició (aquí trobareu l'original amb totes les estrofes) va guanyar el premi "Flor Natural" dels primers jocs florals d'Arenys de Mar, el 1885. Sembla que la música podria ser de la compositora Lluïsa Casagemas.
Els versos de "La puntaire" van impressionar tant, que se'n va fer una novel·la (1926), una obra de teatre (1927) i una pel·lícula (1928).
Aquesta cançó no té res a veure amb la sardana "La puntaire", escrita per Joan Viladomat també a finals dels anys 20 de s. XX.
En Joan va viure a Sant Iscle de Colltort (Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa) fins l'any 1971. Des del 1974 viu a Sant Dalmai (Vilobí d'Onyar, Selva).
Entrevista realitzada per Albert Massip i Pep Garcia, del Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa, l'agost de 2023. La fotografia és de Pep Garcia.