L'orinal de casa rica
n'està molt ben respectat,
perquè li diuen "Don Pedro"
tota la societat.

Si l'orinal, si l'orinal,
si l'estimeu, si l'estimeu,
per lo que val.
Viva la gràcia de l'orinal!

Si l'orinal tingués boca,
cara i ulls per a mirar,
v(e)uria certes cosetes
que ara no les pot mirar.

V(e)uria una jove amb camisola,
v(e)uria un jove amb calçotets,
v(e)uria un ull sense pestanyes
i un boca sense dents.

I un botiguer molt guapot
sembla una baldufa si es posa a ballar.
I té de ser el meu xicot
i el primer diumenge una toia em va comprar.

I mentre les velles estan pesant figues
els joves i noies volten pel saló.

Ai, balladora si en seràs
de la boca petonera;
fregeix-em aquests molls, 
no te'ls comprometis tots,
guarda-me'n un per mi.

-Josep Anton, Josep Anton,
on tens la dona?
-La tinc al llit, la tinc al llit,
que no està bona. 

-Que li'n darem, què li'n darem
per medecina?
-Un parell d'ous, un parell d'ous
i una sardina.

L'altre dia, una minyona
no podia trobar carbó enlloc
i estava desesperada
perquè no podia fer foc.

Quan ella va veure
que era prop de migdia
i el senyoret volia
un parell d'ous ferrats.

Justament aquell dia
el sol (?) lo que li en feia
perquè se li coguessin
els va pujar al terrat.

No vulguis més, no vulguis més.
La minyona li deia:
- Em sembla senyoret
que avui tindrà els ous freds. 

El diumenge a la tarda 
les noies totes se'n van;
(i)a es pentinen i s'arreglen 
i se'n van cap a ballar.

Promès ja els espera 
fumant un puro baix al portal;
(i)a li'n diu, Maria maca, 
(i)a hauran començat el ball.

Que t'has posat maca, 
quina olor que en fas,
sembles una rosa 
del primer de maig;
de tant que t'estimo, 
(i)o no et deixaré.
Ai, Maria maca, 
un petó deixa-te'l fer.

La nena, tota vermelleta 
i sufocadeta, sortí del ball
i se'n va a casa seva 
a mirar-se en el mirall.

La nena, tota vermelleta 
i sufocadeta sortí al balcó
perquè l'aire se li emporti 
el senyal d'aquell petó.

I aquell jovenet 
que tant s'hi enc(i)ega
se'n va a casa seva 
a passar-hi un ratet.
I ella petonant-se 
li diu decidida,
li diu decidida, 
Pepet, mai ens casem.

La padrina va a la font
a buscar un cantiret d'aiga,
refilant com un ocell
i saltant com una daina.
Tal·lara, tal·lara, tral·lara, lalà.

Troba el fill del moliner
li fa la mitja rialla.
-Si tu em donguessis un petó,
jo te'n donaria un altre.
Tral·lara, tral·lara, laral·lalà.

-Molt has trigat a venir.
-És la font, que a penes raja.
-Molt enfarinada vas.
-És la pols que aixeca l'aire.
Tral·lara, tral·lara, laral·lalà.

-Io no veig que fa(igu)i vent
ni que aixequi pols enlaire.
-Aquí dalt pot ser que no,
prò allà baix hi ha un atre oratge.
Tral·lara, tral·lara, tral·lara, lalà.

A la casa xica   i a la casa gran,
si n'hi ha una noia   que l'estimen tant;
de tant que l’estimen,   no la casaran.
Se'n va a la riera   a rentar el davantal;
mentres el rentava,   passa el seu galant:
-Què hi fas aquí, Pepa?   Què hi fas aquí rentant?
-Rento les faldilles,   també el davantal,
per anar bonica   el dia de Nadal.

       -No en sé més...-

Flor de lliri, lliri,
flor de lliri blau.

Al carrer de l’hospital,   tres portes n'hi ha a mà dreta,
si n'hi ha un estudiant   que en festeja la Sileta.
No l'ha poguda haver,   ni amb diners ni amb parauletes,
i n'ha fet el pensament   de vestir-se de mongeta.
A les dotze de la nit   (i)a li truca a la porteta:
-Sileta, baixa'm a obrir,   sóc una pobra mongeta.
-Quina mongeta sou vós,   que veniu estes horetes?
-Del convent de Santa Ignès,   que n'ha anat avorrideta.
Quan arribaren a dalt   trobaren taula paradeta,
del bon pa i del bon vi,   de la bona viandeta.
Quan ne són a mig sopar,   mongeta es posa tristeta:
-De què esteu tristeta, vós?   -Perquè hauré de dormir soleta.
-No dormireu soleta, no,   dormireu amb la Sileta.
Quan ne són mig despullar   li vei(gu)é calceta negra.
-Quina mongeta sou vós,   que en porteu calceta negra?
-Ai, no en feu cabal d’això,   és l'estil de nostra terra.
Quan ne són a dins al llit   (i)a n'hi parla d'amoretes.
-Quina mongeta sou vós,   que en dieu estes cosetes?
-No sóc cap mongeta, no,   sóc l'estudiant de lletres.
Alcen demà al dematí,   Sileta crida a mareta:
-Prepareu el bressolet   que me n'han emprenyadeta.

Els tres reis de l'Orient
porten coses, porten coses,
els tres reis de l'Orient
porten coses pe(r) la gent.

Una botifarra pe(r) la meua mare,
un got de vi, pel meu padrí
un tros de pa, pel meu germà.

- I ja està, no? -

Pasando por un camino
cansado de andar,
a la sombra de un árbol
me puse a descansar.

Estando descansando
por alló pasó
una niña muy guapa
que me enamoró.

Rubia de cabello,
blanca de color,
estrecha de cintura
y así la quiero yo.