En Cuba hay un sereno,
la mare que el va parir,
es trinca la meva dona
i em dóna pel sac a mi.

Hay una recién casada
que cuando solita está,
a voces llama al sereno:
sereno! Por caridad!

-Sereno,
abre la puerta, que no está mi marido.
Sereno,
abre la puerta, que no está mi marido.

-Señora,
señora no me comprometa,
porque estoy perdiendo la autoridad,
tacatà!

Y cuando llegó su marido,
encontró a su mujer
con estado interesante... Ai!
Cosa que no puede ser,
tacatà!

En Cuba hay un sereno,
la mare que el va parir,
traca, traca, tracà, tracatà...
i em dona pel sac a mi.

Ah, sí!

Les ones de la mar bella 
varen ser el meu bressol,
si la mare era puntaire,
el meu pare pescador;
si la mare era puntaire
el meu pare pescador.

Quan l’amor va despertar-me,
me va dir un gentil pastor:
- Pastoreta d’ulls bellíssims,
vols venir a festa major?
Si amb mi véns, flor encisera,
bé en seré prou de ditxós,
bé en seré prou…
bé prou de ditxós…
ballarem una sardana
que és la dansa de l’amor.

Lal·lalà, lal·lalà...

Tinc al cim de la muntanya
una casa com un cel
tota voltada d’alzines,
oliveres i pins verds;
tota voltada d’alzines,
oliveres i pins verds.

Quan serà(s) la meva esposa
tot serà goig i content,
ballarem una sardana,
al so ardent del primer bes,
al so ardent del primer bes.

Lal·lalà, lal·lalà...

I la nostra mainadeta, 
els ensenyarem tu i jo
i al compàs d'aquesta gran sardana
que és la dansa de l’amor.

Refila tenora, refila amb afany,
que com més refiles l’amor és més gran.