Cançons
Hi ha deu noies per casar
Som deu noies per casar
i ens en (a)nem a passejar,
hi ha l'Anneta, hi ha Laieta,
hi ha Paulina, hi ha Claudina,
oé,
hi ha Maria, hi ha Mercè;
hi ha l'airosa Montserrat,
hi ha la xica Trinitat,
hi ha la Teresona,
també hi ha l'Angelona.
Tral·larà, larala,
lal·larà, lalà.
Tral·larà, larala,
lal·lalà, lalà.
El gran rei les va a trobar,
les comença a saludar,
volt l'Anneta, volt Laieta,
volt Paulina, volt Claudina,
oé,
volt Maria, volt Mercè;
volt l'airosa Montserrat,
volt la xica Trinitat,
volt la Tereso-o-na,
tres volts a l'Angelona.
El gran rei es vol casar,
i una noia vol triar,
no és l'Anneta, no és Laieta,
no és Paulina, no és Claudina,
oé,
no és Maria, no és Mercè;
no és l'airosa Montserrat,
no és la xica Trinitat,
no és la Teresona,
es casa amb l'Angelona.
- Però això és una rítmica que vàrem fer a escola...
És una composició-joc del pedagog, músic i poeta Joan Llongueres i Badia (Barcelona, 1880 – 1953), introductor del mètode Jacques-Dalcroze a Catalunya. La primera publicació és de l'any 1920, dintre "Cançons i jocs d'infants. Sèrie 2".
També apareix enregistrada pel grup La Murga, al disc "Almanac" (Edigsa 1981).
Expliquen que el seu pare sempre xiulava cançons i que només va deixar de xiular el temps que elles van estar malaltes del tifus. Van estar molt malaltes, sobretot la Maria, que explica que fins i tot, un dia que tocaven a morts, la gent del poble es pensava que tocaven per ella ja que després del tifus va enllaçar amb pulmonia.
A casa les germanes Cros es cantava a totes hores. A l'hivern a la vora del foc, a la cuina i a l'estiu paraven la fresca al carrer i sempre hi havia algú que hi posava tonada. La Lola explica que treballant al camp els tres germans feien "guerra de cançons" es posaven a cantar, cadascú la seva cançó per tocar els nassos al pare. La Maria va treballar a les caves de Peralada i allí, les noies, sobretot en torns de nit, passaven les hores cantant.
