Lletra:

Un pobre reservista
que a Melilla va anar,
vos contaré la història
si la voleu escoltar.

Quan va esclatar la guerra
d'Espanya en el Marroc,
aquest pobre reservista
n'era casat feia poc.

Quan va cridar el Govern
tota la seva quinta,
tant ell com sa muller
ja en varen suar tinta.

I sola la'n deixà
complint així la llei
anar-se'n a lluitar
per la pàtria i el rei.

Un cop va ser a Melilla
tot el regiment d'ell,
el varen destinar-lo
a guardar-ne un castell.

Va estar set o vuit dies
sense poguer dormir,
vegilant aquells rif(l)enyos
no es (a)costessin allí.

Quan va entrar el primer foc
va ser l'hora arribada,
mirant al cel pensant
(amb) sa esposa estimada.

I per poguer salvar
de sa pàtria l'honor,
c(ua)ntra els moros lluità
mostrant un gran valor.

En mig d'un foc de bales
i crits esfereïts,
en els seus peus varen caure
dos jefes mal ferits.

I en el camp de batalla
ell fou qui els va salvar,
barallant-se amb alguns moros
que els volien rematar.

Més astúcia faltà
i tant el seu empenyo
que a cada cop de puny
matava un cabilenyo.

I aquells braus oficials
que amb honra els va salvar,
paga de tal empenyo
una creu li van dar.

Un dia el valent hèroe
al cim d'un roc molt dur
n'escrivia una carta
de cara al Gurugú.

I amb sa esposa explicava
tot lo què havia fet
i a pesar li lamentava
que en patia gana i set.

Quan la carta acabà,
bramaren els canons
i al (a)nar-la a tancar
va fer-li dos petons.

Un dia a l'avançada
el varen destinar
i aquell dia una bala
del cap el va matar.

I a prop del seu cadav(re)
morien molts soldats
i un comboi se'ls emportava
per ser després enterrats.

Mentrestant sa muller,
confiant amb l'esperança,
li escrivia alentant
que en fes bona matança.

Mes quan un dia trist,
la mort d'ell va saber
de sentiment, la pobra,
moria ella també.