Lletra:

Donya Adriana s’estava   en una sala muy grande,
amb una mà té el mirai   i amb l’atra se’n pentinava.
Ja en veu venir una serpiente   que tota la rodejava;
ella va fer-ne un gran crit:   -Valga’m la Verge del Carme!
Oh, la vida me s’escurça,   oh, los años me s’acaben.
-No t’espantis, no, Adriana,   que sóc un rei encantado,
que jo sóc aquell rei   que tants anys t’ha festejado.
Sols per ver tu hermosura   set anys ha que voy penando;
si quieres cumplir mis gustos   seràs rica i estimada.
-Molt més me val el ser pobra   que no rica i deshonrada.
La traïdora de la reina   del balcó s’ho escoltava;
promptament fa fer un pregó   per tot Sivilla i Granada,
que condes i caballeros   vagin en el seu palacio.
Quan todos f(o)ron allí   la reina no’n pro (?) parlava:
-Todos los que estáis aquí   tenéis la mujer honrada,
fora el conde d’Adriana,   que la tiene cortejada.
-Que no (e)m digui això la reina,   que Adriana n’és galana;
si bien me sirve en la mesa,   mejor me sirve en la cama.
-No n’és galana, no,   del rei moro és cortejada.
Ja s’aixeca lo buen conde,   ja s’aixeca i se n’anava.
Salta per un correró (?)   que és més alt que una ventana;
Adriana ja lo ha visto,   pronto la escala davalla
amb los braços estendidos   per a fe(r)-n’hi una abraçada.
-Fuig d’aquí, mujer maldita,   mujer maldita i malvada,
que allí al palacio del rei   per a tu m’han afrontado.
Ahora morirás, condesa,   esta noche o la mañana.
-Si m’has de matar, el conde,   mirarás que estoy preñada.
-Ara moriràs, condesa,   moriràs de millor gana,
que si tinguessis un hijo,   vindria de mala sangre,
si tinguessis una hija   seria dona mundana.
-Si m’has de matar, el conde,   mata’m a la sala grande,
a davant d’un crucifijo,   que allí estaré arrodillada.
A mi no em reca el morir,   bé sé que morir tenia,
me requen les criatures,   que perdran la companyia.
De tres hijas que ella tiene   n’és cridada la més grande:
-Hija mía, hija mía,   hija querida y amada,
quan tu padre m(e) habrá muerto,   la cabeza m(e) habrá quitado,
tu me rentaràs la cara   amb aiga de roses blanques.
Y en el rostro, mis cabellos   que vagin ben entrenados.
Agafaràs la tovallola,   la millor que hi ha a la caixa,
i agafaràs la bacina,   la millor que hi ha a palacio,
i faràs un present al rei,   mentre n’estarà dinando.
-Déu lo guard, el senyor rei,   a vostè i la camarada,
que li porto aquest present,   que mi madre li ha mandado.
No n’és trujo ni n’és bou,   ni n’és fruita regalada;
aixeca la tovallola,   veu que era el cap d’Adriana.
-Adriana, qui t’ha muerto?   Adriana, qui t’ha matado?
-Mi padre el conde lo ha hecho,   que la reina li ha mandado.
-Vamos a matar al conde,   i a la reina paredada.
Y el buen rey se casó   con la hija de Adriana.