Observacions:

Es tracta d'unes quartetes que no hem sabut trobar recollides de forma independent en cap cançoner. La referència més antiga que en coneixem és en un text publicat l'octubre de 1916 a "El correo catalán" per Ignasi de Janer i Milà de la Roca (1869-1919), titulat "Alusión a un romance catalán en el Quijote".

L'autor identifica una paràfrasi de l'argument d'aquest "romance" al primer capítol de la segona part del Quixot (1615), "De lo que el Cura y el Barbero pasaron con Don Quijote cerca de su enfermedad". El fragment corresponent, en boca del barber, és el següent:

"...Por mí doy la palabra, para aquí y para delante de Dios, de no decir lo que vuesa merced dijere a rey ni a roque, ni a hombre terrenal: juramento que aprendí del romance del cura que en el Prefacio avisó al rey del ladrón que le había robado las cien doblas y la su mula la andariega."

Uns anys més tard, el 1935, l'escriptor i periodista barceloní Lluís-Carles Viada i Lluch (1863-1938) citava l'article de De Janer al llibre "Los que no leen el Quijote", per a denunciar que els cervantistes barcelonins havien passat per alt sistemàticament la menció d'aquest "romance catalán" al segon Quixot. Aprofitava també per a incloure dues versions més de "la parte cantada del popular romance". Una d'elles recollida pel seu nebot del capellà de Sant Quirze Safaja, al Moianès:

“Un dia, venint de Tàrrega, vaig trobar dos homes, me varen robar cent unces d’or y també una mula molt bona; me varen fer jurar que no ho diria a cap home ni a cap dona, y a Vos, Pare celestial, que no sou home ni dona, us ho tinc de dir qu’els que’m varen robar son dessota la trona, y si la justícia vol fer el favor d’agafarlos, que corri, que ja son a la porta."

L'altra recollida pel folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) a Linyola, al Pla d'Urgell:

"Allá a la pujada roja me van robar cent duros i la mula roja; me van fer jurar als peus de un Sant Crist que no ho digués a ningú, ni a cap home, ni a cap dona: a Vos, Pare Sprit Sant, vos ho dic, perque no sou home ni dona: agafeu an’aquells tres que son a sòta la trona."

Segons l'opinió de Salvador Rebés, però, no es tractaria de cap "romance" o balada de tradició exclusivament catalana, com es deriva dels comentaris de Viada i De Janer, sinó d’unes quartetes inserides en una rondalla que havia estat estesa per Castella, València, Catalunya i fins i tot a l'Amèrica del Sud. El més probable és que Cervantes en conegués una versió castellana.

L'especialista Maxime Chevalier recull aquesta rondalla a l’obra “Cuentos folklóricos en la España del Siglo de Oro” (1983) amb el títol “Prefacio original” (pàg. 392). Les dues quartetes que inclou, la part cantada de la rondalla, són aquestes:

Acuérdate, Juan de Vega,
que en camino me hallaste,
los dineros me robaste
y mi mula andariega.

Por eso digo aquí
a todos los presentes
que en acabando la misa
acudan a cogerte.

Aquesta variant coincideix amb la de Cervantes, on qui fa la denúncia és el religiós, i no un feligrès com en la versió que presentem nosaltres. D'altres versions castellanes també se’n van fer ressò María Rosa Lida de Malkiel a “El cuento popular y otros ensayos” (1976, pàg. 47) i Tomás Carrasquilla a les seves obres completes (1958, pàg. 588-592), que en recollia una a Colòmbia sota el títol “El prefacio de Francisco Vera”, entre d'altres autors.

En català, trobem aplegada la rondalla en reculls més antics, com el Cançoner Popular de Mallorca (1966-1975), de Rafel Ginard i Bauçà (1899-1976). Mn. Ginard la titula el “Prefaci del Rector de Guardiola” i la publica entre les glosades narratives, adjuntant l’argument de la “petita història” en què s’insereixen els versos.

Joan Amades (1890-1959) la va recollir com a anècdota del Rector de Vallfogona ("El Rector de Vallfogona" (1938) núm. 71, pàg. 54). Aquí els lladres són dos, el Quico i el Pelat, i la denúncia apareix al final de la salmòdia:

Oh Déu! us ho dic a vós, que no sou home ni dona,
que el Quico i el Pelat, que estan sota de la trona,
em van robar la mula i els diners pel camí de Santa Coloma.

No es tracta doncs de cap cançó amb transmissió independent, sinó d’uns versos incorporats en una vella rondalla, ja fossin en origen un “romance”, com deia Cervantes, o bé unes quartetes. Tenim altres exemples de rondalles que incorporen versos d’enginy, com per exemple “La flor romanial”.

La versió d’en Josep, que també ens emmarca els versos en la contalla abans de començar a cantar, és l’única amb melodia que ens consta. És significatiu que aquesta melodia s’assembla molt a la del prefaci de la missa segons el missal romà, la qual cosa entronca tant amb el que deien els comentadors catalans Lluís-Carles Viada i Ignasi de Janer com amb les paraules del barber al Quixot, probablement la font més antiga que coneixem de la cançó.

En Josep va créixer al mas La Xoriguera, situat sobre el municipi de Les Planes d'Hostoles, entre El Far i La Salut. Explica que la gent que treballava a bosc (sobretot roders o rodellers dels pobles d'Anglès i Sant Martí Sapresa) es quedaven a dormir casa seva. Al vespre s'esbargien tot menjant, bevent i cantant cançons.