Observacions:

L'aplec de Sant Maurici se celebrava al poble de Pujarnol (Porqueres-Pla de l'Estany) el dia 22 de setembre. La primera notícia escrita l'hem trobada l'any 1887 al diari "El bañolense" i ja se l'anomena "aplec tradicional", paraules que fan suposar que l'esdeveniment és molt anterior a aquesta data. De fet, en documents del músic i folklorista Rossend Palmada, es diu que era una festa reinstaurada a mitjans s. XIX.

Tot i que la gent de Pujarnol va continuar assistint-hi a l'ofici religiós, com a aplec va deixar de celebrar-se durant el temps de guerra civil i, posteriorment, no va tornar-se a recuperar fins el 1960 (de la mà de Santiago Franch "Tago", Andreu Malagelada i Narcís Congost, entre d'altres). A mitjans dels anys 70, altre cop, va deixar-se de fer, essent actualment un esdeveniment desaparegut.

Com a mínim a partir del s. XX, l'aplec de Sant Maurici va ser una de les festes anuals més concorregudes per banyolins i banyolines que, a peu o amb carro (i després també amb motos, cotxes i busos de la TEISA), desfilaven des de la plaça dels Turers, per la Font Pudosa seguint pel corriol de la font de la Perpinyana i fins al prat de Sant Maurici. Ja de bon matí els pabordes, precedits per una orquestra, havien fet una cercavila per la ciutat per anunciar la festa, al so de la cançó que recollim. 

Segons Palmada, abans eren els joves que "de bracet de quatre i al so i ritme" d'aquesta música saltironaven pels carrers tot anunciant l'aplec. I és que, tot i que l'origen de la cançó és incert, Palmada s'hi refereix com a ballet amb una corranda final, que ballaven els pabordes i pabordesses a la font de la Perpinyana, a més de les sardanes. Al "Costumari Català", Joan Amades escriu: "la nota sobresortint d'aquest aplec havien estat les ballades (...), es van conservar fins a temps relativament moderns, reduïdes darrerament a una passada i cercavila. Ells portaven vergues guarnides de flors i de cintes, i elles lluïen caputxa. El qualificaven de ball de St. Maurici i era una variant gironina del ballet".

Als inicis dels anys 80, Rossend Palmada i l'esbart dansaire de Fontcoberta, amb direcció de Rafel Angelats, van recuperar el ballet.

Si bé no sembla conèixer-se la lletra de la corranda, hi ha diverses versions de la del ballet (no sabem si coetànies o improvisades posteriorment sobre la música). A la Revista de Banyoles de l'any 1979 hi trobem aquesta altra, que també apuntava Palmada:

A Sant Maurici, a Sant Maurici,
anirem amb gran desfici.
A Sant Maurici, a Sant Maurici,
hi deixarem el nostre vici.
Si el nostre vici volem deixar,
la garrafeta, la garrafeta.
Si el nostre vici volem deixar,
la garrafeta hi hem de portar. 

A Sant Maurici, a Sant Maurici,
anirem amb gran desfici.
A Sant Maurici, a Sant Maurici,
hi deixarem el nostre vici.
Si el nostre vici hi hem de deixar,
a Sant Maurici, a Sant Maurici.
Si el nostre vici hi hem de deixar,
a Sant Maurici hem de pregar.

També hem llegit i sentit altres versions:

-A St. Maurici... tots hi hem d'anar-hi... (El bañolense, 1887).

-A St. Maurici... a perdre el vici de festejar. (Francisqueta Gibert).

Com hem vist, totes les lletres fan referència a "deixar el vici" o "perdre el vici". Però pel que llegim a la revista "El Banyolí" del setembre del 1931, sembla que no sempre havia estat així: 

"Són poques les famílies d’aquesta contrada que no hi tenen representació, regnant-hi el major ordre i la major harmonia. Pro en les darreries del segle passat, aquest aplèc era molt petit perquè no hi mancaven mai els amics de la gatzara, alguns dels quals en tornaven en un estat verament llastimós. Es per aquest motiu que llavors el refrà era Cap a Sant Maurici –a apendre-hi el vici; pro mercès a l’ordre i sensatesa que ara regna en aquelles hores d’esbarjo, la costum ha modificat el segon vers per –a deixar-hi el vici."