Totes les margaridetes se volen casar aquest any, ai, pobra de mi, soleta, n’hauré d'esperar un altre any. Tinc el galant a la guerra, qui sap si me'l tornaran; si me'l maten, que me'l matin, a mi el cor me n'inflaran. Ja trec el cap per la finestra, dins de França vaig mirant; ja en veig venir cavalleria i el meu galant va al davant. Ja li porto la cadira per baixar-ne del cavall: -Déu vo(s) guard, lo caballero, Déu vo(s) guard, senyor Joan. Què en porteu d'aquelles terres on hi heu peleiat set anys, sense fer-ne mai cap festa si no les principals de l’any? -Jo te porto unes joies me l'han feta els cristians; no són ni d'or ni són de plata, tampoc no són de diamants.
Sota de l'aulivera, aulives, sota de l'aulivera, un ram, sota de l'aulivera, aulives, sota de l'aulivera un ram.
Observacions:
És una balada antiga amb poques variants. La versió més coneguda és l'anomenada "Presents de boda" o "Les tres ninetes", ja recollida aquí, al volum III de "Cansons de la terra" (1871) de Francesc Pelagi Briz o aquí, per Milà i Fontanals al Romancerillo catalan (1882).
També està recollida a la "Segona serie de Cançons Populars Catalanes" (L'Avenç), de l'any 1909, amb el títol "La cinta daurada" i una versió molt semblant a aquesta. Amb aquest mateix títol i força extensa l'aplega Joan Amades.
La trobem també al Fons de Música Tradicional, recollida a St. Joan de les Abadesses, als anys 20, amb el nom de "Sota de l'olivera". En el marc de l'Obra del Cançoner Popular, l'any 1926 també va ser aplegada a Besalú (Garrotxa) amb el nom de "Margarideta" i als anys 1928 i 1929 recollida a Verges (Baix Empordà) de títol "Totes les caterinetes".
Posteriorment, ha estat recollida a Beget durant els anys 1976-1977 per Amadeu Rosell i Jaume Arnella i publicat posteriorment a Les Cançons de Beget. També per Artur Blasco, dintre "A Peu pels camins dels Cançoner", a Estana (Baixa Cerdanya), l'any 1982 i a Maià de Montcalt (Garrotxa) i Les Llosses (Ripollès), l'any 1988.
A continuació oferim un resum de l'entrevista a Manelic de Pera apareguda a la Revista "Les Garrotxes", tardor-hivern 2014, en un especial dedicat als músics. Entrevista realitzada per Josep Vilar:
"En Manelic va néixer a Nou Barris (Barcelona) i als onze anys va emigrar amb la família a Nimes (Gard - Occitània). Va treure's el títol de delineant i amb els diners de les veremes va comprar-se la primera guitarra que va aprendre a tocar de forma autodidacta. A inicis dels anys 70, amb melena i guitarra, va viatjar uns anys per Europa amb autoestop fent parada a Amsterdam, Copenhague i a diversos indrets d'Alemanya. Tocava al carrer i en restaurants i ho feia amb repertori de cançó espanyola i sud-americana, rumbes i pasdobles. De retorn a França, va trobar una feina per una empresa d'electrificació rural a Nigèria, on va estar-hi més de 5 anys i va poder-hi experimentar amb la música i els sons africans. Ja al seu país natal, l'any 1983 va establir-se per atzar a Sant Miquel de Pera (Oix), tot cercant indrets de muntanya prou propers a la Costa Brava (on li semblava que es guanyaria el sou tocant a l'estiu). Aquí va descobrir alguns dels darrers músics sense solfa que amenitzaven les festes i aplecs d'aquells racons i, aclaparat per la força d'aquella música, va passar de ser un "músic de carrer" a un "músic de muntanya". Va aprendre a tocar l'acordió diatònic de forma autodidacta i aprofitant una convalescència de tres mesos. Durant aquests anys també ha creat diversos grups com El Batall, Magall, l'Auzell o Manelic Band."
, al volum III de "Cansons de la terra" (1871) de Francesc Pelagi Briz o aquí, per Milà i Fontanals al Romancerillo catalan (1882). - Partitura completa.jpg)