Lletra:

-Don Jaime, per què no et cases?
La tontaina, l’endaridaina,
per què no et cerques muller?
La tontaina, l’endaridé,
per què no et cerques muller?
La tontaina, l’endaridé.

-Què en faria de casar-me,   si igualment l’he de deix(e)r?
El divendres se’n parlava,   i el dissabte (i)a el va fer;
el diumenge fan les bodes,   i el dilluns (i)a ha de marx(e)r.
Encomana la se(u) mare   li guardi bé la muller.
-Assenteu-me-la en cadira,   no me li’n (faceu) fer re(s).
(Con) en Jaime n’ha sét fora,   porqueirola la’n fan ser,
i la n’han fet ser porqueirola,   de sentir un(s) llodriguer(s).
Ella prou sospira i plora, diu:   -Quin vestit me posaré?
-Li’n faré un de borrassa,   per (a)nar a gordar el(s) llodriguers.
Al cap dels set anys que n’ha sét fora,   Don Jaime (i)a va torn(e)r;
va passar per la muntanya,   sols per veure el rama(dè).
-Bé em diria, pastorel·la,   de qui és el rama(dè)?
-Rama(dè) és de Don Jaime,   set anys fa que a la guerra és.
Va sentir una veu molt clara:   -M'hi par que és la me(u) muller.
-Deu ser de la porqueirola,   que guardava els llodriguers;
capdavall d’aquesta costa,   tot sovint (i)a te hi sol ser.
(Con) la trob(a), la porqueirola:
-Déu lo guard, la porqueirola.   -Déu el guard, el cavaller.
-Bé em diries, porqueirola,   de qui són el(s) llodriguers?
-Llodriguers són de Don Jaime,   set anys fa que a la guerra és;
Déu el guard de foc i bales,   que no el pugui pas mat(e)r.
-Em daries, porqueirola,   em daries del b(e)ren(e)r?
-No pot ser, el bon caballero,   no el po(d)ria pas pass(e)r;
fan menjar pa de falgueres,   algun aglà(n) per barrej(e)r.
Se’n treu un de les alforges:   -Això sí que és pa de menj(e)r!
-Menja, menja, porqueirola,   que molt més te’n donaré.
(A)nem, anem, porqueirola,   (a)nem a tancar el(s) llodriguers.
-No pot ser, el bon caballero,   que per mi hora no és;
tinc de fe(r)-ne set fossades,   encara no he fet les tres.
Tinc de fe(r)-ne un feix de llenya,   i encara és al bosc que creix.
-Tu fes-ne les set fossades,   (j)o la llenya ta(i)aré.
Amb la punta de l’espasa,   li fa trencar un (a)vellaner;
i amb la fressa de la rama   li ha fugit un llodriguer.
Ella prou sospira i plora:   -Aquesta nit (i)o moriré.
-No t’espantis, porqueirola,   d’això (i)o te’n gordaré.
Bé em diries, porqueirola,   on po(d)ria anar a allotj(e)r?
-Casa de la meva sogra   en sol ser hostal d’allotj(e)r.
(Con) arriba de la casa:   -Què hi haurà anit per sop(e)r?
-Hi haurà perdiu i g(o)tlla,   també algun engallard(e)r.
Quan ne són allà a la taula,   la porqueirola no hi és.
-A (g)on (t’)é(s) la porqueirola,   que no sigui aquí a sop(e)r?
Contesta la porqueirola:
-Sóc al capdavall de l’escala,   com un gosset perdiguer.
La fan dormir a la cen(d)rera,   com si fos un gat cen(d)rer.
-Vine, vine, porqueirola,   que (i)o anit t’ho pagaré.
(Con) ne són a mig sop(e)r:   -Amb qui po(d)ria anar a allotj(e)r?
-Ves-hi amb la porqueirola,   que li has pagat el sop(e)r.
Ella prou sospira i plora,   diu que no hi vol pas an(e)r:
-Que si entra per la porta,   per la finestra saltaré.
(Con) ne són a dintre el cuarto:
-Goita, goita, porqueirola,   el senyal que ens vàrem fer;
Agoita’t el muscle esquerra,   i agoita’m el meu també.
Tres hores antes de dia,   porqueirola (i)a crid(è):
-Apa, apa, porqueirola,   (a)nem a engegar el(s) llodriguers.
-Va(i)g(u)i una de les vostres filles,   com set anys la me(u) muller;
si no perquè me’n sou(s) mare,   el cap (a)us faria salt(e)r.