Cançons
Casada amb un pastor
Muntanyes regalades són les del Canigó,
elles tot l’any floreixen, primavera i tardor.
Jo que no l’aimo gaire,
jo que no l'aimo no;
jo que no l’aimo gaire
la vida del pastor.
És una balada molt cantada i recollida, en versions diverses, a la majoria de cançoners. En aquest cas, només se'n conserva la tornada.
La primera referència que en tenim és la recollida per Milà i Fontanals aquí, dins "Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes" (1853). També Francesc Pelagi Briz l'apuntava al volum III de "Cansons de la terra" (1871).
Milà i Fontanals la torna a publicar al "Romancerillo catalán" de l'any 1882, amb el títol "El canigó".
Al volum quart del "Cansoner catala de Rossello y Cerdanya" (1885) de Pierre Vidal la tornem a trobar anotada.
Més tard, l'any 1887, n'apareixia una versió recollida per Carles Bosch de la Trinxeria al llibre "Miscelánea Folk-lórica".
Tant "Muntanyes regalades" com "Muntanyes del Canigó" acostumen a ser exordis lírics – és a dir, fragments introductoris – d'altres balades.
La Conxita va néixer a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l'Estany) a Can Pere Pastor i, quan es va casar, ja va anar a viure a Banyoles. Les cançons les sap de la seva mare, la Teresa Teixidor de Mieres que "en sabia un niu". La Teresa era pastora i engegava el ramat a sota la serra de Finestres.
