Lletra:

L’Espanya es troba malalta,
malalta, malalta,
té una enfermetat molt gran,
molt gran, molt gran;
i els metges que la visiten,
visiten, visiten,
i els metges que la visiten
no li saben trobar el mal.

Amb l’aliment del progrés,
medicines i succió,
i unes fregues de justícia,
segur que Espanya aniria millor;
però als metges no els convé,
i per (a)ixò no li fan res,
perquè si Espanya curava
els trauria de casa i no els voldria més.

Pels carrers de casa seva,
ca seva, ca seva,
(a) hi corren molts xarlatans,
xarlatans, xarlatans;
que vénen per curar Espanya,
Espanya, Espanya,
que vénen per curar Espanya,
porten remeis radicals.

Desitjosa de curar,
la pobreta aixeca el cap,
i corrents, quasi mig morta,
els hi obre la porta
de bat a bat;
un cop els té col•locats
dintre la casa pairal,
li apliquen més sangoneres,
i aixís la pobreta es queda sense sang.

Per poguer fer uns quants cents duros,
cents duros, cents duros,
aquests metges rutiners,
rutiners, rutiners,
se li van vendre les cames,
les cames, les cames,
se li van vendre les cames
de Cuba i Filipines.

Quan ella es va despertar,
després de la operació,
entremig de l’agonia
que semblava un quadro
que era aterrador;
quan ella va tornar en si
va tenir un ensurt molt gran,
en trobar-se sense cames
i l’escut de casa tot vermell de sang.

Amb la sang que li rajava,
rajava, rajava,
va volguer sortir al balcó,
al balcó, al balcó,
perquè des d’allí sentia,
sentia, sentia,
perquè des d’allí sentia
com ressonava el canó.

Sospirant i gemegant
va baixar la vista al Rif,
va veure una barrancada
que estava sembrada
de morts i ferits;
i amb un gran crit delirant, delirant,
va dir en el fill del fill del progrés:
-Mateu-me de una vegada,
que ja estic cansada i no vull viure més.