Lletra:

(El) nen és petit,
és mig adormit,
la mare, se'l mira.
No el deixa mai sol,
i junt al b(er)sol,
joiosa sospira.

I vetllant-li el seu somni i amor
sempre pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill val un món de tresor.
I li don(a) tot cantant-li amorosa.

-Fes nona, reiet,
fes nona, fill meu,
ets un angelet
que m'ha enviat Déu.
Li besa la cara,
li besa el front.
Petons d'una mare,
lo més gran del món.

El nen ja és gran,
la mare plorant
li diu cada dia:
-No surtis la nit,
deixa't del b(or)git,
treballa i estudia.

I tapant-li els defectes que té,
el (a)consella amb carinyo, i el guia
pel camí del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Perdona'm fill meu,
p(e)rò (i)o t'ho haig de dir,
que el meu cor te veu
en molt mal camí.
Qui mal t'aconsella
potser és ningú
fes cas d'una ve(i)a
que sols viu per tu.

Del vici perdut,
ja no té salut,
ni aquella dona
ni el (a)precia, ni el vol;
malalt i tot sol,
tothom l'abandona.

I quan tots el desprecis es veu
més a prop de l'immens precipici,
una mare li crida: -Fill meu,
vine aquí al meu costat, fuig del vici.

Veient-te perdut,
de tots despreciat,
per què no ets vingut 
aquí al meu costat?
No (a)baixis la cara 
i aixeca aquest front;
que et queda la mare,
lo més gran del món!