Lletra:

El nen és petit,
i mig adormit
la mare se’l mira.
No el deixa mai sol
i, junt al bressol,
ditxosa sospira.

I mirant-se el seu fill amb amor,
ella pensa, tranquil·la i ditxosa:
-El meu fill val un món i un tresor!
I contenta, amorosa, li canta:

-Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet
que m’ha enviat Déu.
Li besa la cara,
li besa el front;
petons d’una mare,
lo més gran del món.

El nen ja és més gran;
la mare, plorant,
li diu cada dia:
-No surtis de nit,
i fuig del brogit,
treballa, estudia.

I tapant-li els defectes que té,
l’aconsella, amorosa, i el guia
pel(s) camins del treball i del bé,
que és lo que ella desitja i ansia.

-Escolta’m, fill meu,
prò jo t’haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí.
Qui mal t’aconsella
deu ser algun ningú;
fes cas d’una vella
que sols viu per tu.

Veient-te avorrit,
de tots despreciat,
per què no has vingut
aquí al meu costat?

No abaixis la cara,
aixeca el front;
que et queda una mare,
lo més gran del món.