(...) quan ens hi estàvem los dos a la soca de l’arbre, i a la soca d’un noguer, i sentats a nostre pler de l’amor parlàvem, i érem los dos que ens hi alegràvem, i a la soca d’un noguer, i sentats a nostre pler de l’amor parlàvem, i érem los dos que ens hi alegràvem.
Mentre ens hi estàvem los dos passava una calàndria, mentre ens hi estàvem los dos passava una calàndria; la calàndria va cantar que venia a declarar que lo jorn venia, que era del cert que venia el dia, la calàndria va cantar que venia a declarar que lo jorn venia, que era del cert que venia el dia.
Jo li dic, tot sospirant: -Ai, calàndria amorosa, jo li dic, tot sospirant: -Ai, calàndria amorosa, no facis penar el meu cor i no cantis tant d’hora, que (?) lluny de mi, que me’n tinc d’anar d’aquí, que la gent no em trobi i amb aquesta minyona, que (?) lluny de mi, que me’n tinc d’anar d’aquí, que la gent no em trobi i amb aquesta minyona.
I ella llença un gran sospir: -Ai, que n’haig de quedar sola, i ella llença un gran sospir: -Ai, que n’haig de quedar sola. -No t’espantis, lo meu bé, que ja mai te deixaré, gentil minyona, que del meu cor la més hermosa, no t’espantis, lo meu bé, que ja mai te deixaré, gentil minyona, que del meu cor la més hermosa.
(Con) se(u) mare ha entès el festeig i de la seva filla, (con) se(u) mare ha entès el festeig i de la seva filla: -La filla, ets perdut el seny, oi, també l’enteniment, gentil roseta, que de tres-mil la més distreta, la filla, ets perdut el seny, oi, també l’enteniment, gentil roseta, que de tres-mil la més distreta.
-Ai mare, no en tingueu neguit, i no en porteu quimera, ai mare, no en tingueu neguit, i no en porteu quimera, que jo no vu(i) altre marit que és el que jo festejo; i ell me’n té el cor robat, i l’enteniment lligat i amb fortes cadenes, i aquestes són les me(u) penes, i ell me’n té el cor robat, i l’enteniment lligat i amb fortes cadenes, i aquestes són les me(u) penes.
-No hi vagis a la masó, mira que t’hi espien,
-És francesa...-
no hi vagis a la masó, mira que t’hi espien, (…) per l’amor, Roseta, i entremig de gran tristesa.
La calandria va cantant que'l dia va declarant que venia'l dia...
Qui l'ha treta la cançó no s'anomena, que n'és fill de l'Empordà, filador de seda; ara habita a Manresa.
Per altra banda, a la tercera sèrie del Cançoner Popular (1907), Aureli Capmany en recull una – "La Calàndria" – amb uns versos finals molts semblants als que presentem aquí:
(...) jo no vui altre fadrí sinó'l que a mi'm festeja, que me'n té lo cor robat y l'enteniment lligat ab gans cadenes, ay! que per mi són crudels penes.
A l'Obra del Cançoner Popular, l'any 1922 se'n recollia una versió a Les Planes d'Hostoles (cantada per Teresa Turon i Rigau) i més tard, l'any 1923, també una altra cantada per Maria Plangomà i Sobiràs (d'un poble de la Garrotxa que no hem sabut identificar) amb el títol "Empresonada perquè no es casi". També l'any 1931 se'n recollia una versió a Sant Climent de Llobregat.
Joan Amades també en recull una versió diferent al "Folklore de Catalunya - Cançoner" i explica que era una cançó molt cantada pels oliveters de Montserrat i pels collidors de safrà de la Baixa Segarra i d'Igualada.
"La Calàndria" també és el títol de diverses sardanes de compositors com Pep Ventura o Vicens Bou. En aquest mateix arxiu en recollim una, l'autor de la qual no hem sabut trobar.
