Lletra:

Sota el pont de Lion   la lluna hi clarejava; 
no é(s) la lluna, no,   Caterina que hi rentava: 
la dolça dama de Lion. 
 
N’han passat tres galants,   la n’han (a) saludada. 
Respon el més grandet:   -Valga’m Déu, quina dama!
Respon el mi(t)jancer:   -Jo la tingués en cambra!
Respon el més petit:   -¡Voleu callar, xerraires?
Que si fadrina n’és,   ben serà marmonada; 
que si casada n’és,   serà garrotejada.
Se(u) sogra n’és a l’hort,   tot això s’escoltava. 
Se’n va a trobar el seu fill,   que n’és a la llaurada: 
-No en diries, el meu fill,   Caterina on (t’)és ara? 
-Caterina és al riu,   que renta la bugada, 
-No l’ha rentada, no,   tota jo la(‘n) som rentada, 
menos un llençol o dos,   que el sabó m’hi faltava. 
Ja se’n deixa estar els bous,   i en (a)gafa l’agu(i)ada;
la'n (a)gafa per un braç,   per morta l’ha deixada. 
Caterina, l’amor,   al llit se n’és anada;
se(u) sogra hi ha anat, (...)
-Caterina, l’amor,   com n’ets tan delicada? 
P(e)r un petit bufetó   al llit te n’ets anada.
-(A)ixò no és bufetó,   ni tampoc bufetada; 
des(a)brigueu-ne el llençol   (a)i també la flassada, 
i en aquí veureu   la sang com es regala.
-Caterina, l’amor,   quin testament fas ara?
-El testament que jo faig,   del magall i la pala:
el meu marit penjat,   la sogra es(co)rterada, 
i el meu vestit bo,   el dareu a la criada, 
i tot lo demés,   torneu-ho tot a casa.