Cançons

Dintre la costa llevantina,
allà en terres de l’Empordà,
n’hi ha una petita masia
allà a la voreta del mar.

Allà en viuen les orenetes
companyades dels seus fillets,
amb aquells cants de ternura
com s’estimen, els ocellets.

Lla vora la mar tot és amor,
dintre la masia
tot són plors i grans dolors.

Ella és pobra pubilleta
que vol fugir per sempre;
els pares desconsolats
de testa nevada,
contemplant els mantells de la mar.

Era una hermosa nineta
que els seus pares vol deixar,
perquè lliure vol ser,
com els ocells.

Lala, la, lala la...

Quasi despuntava l’alba
i un dia d’abril,
traspuntava l’alba,
i era (con) les orenetes
fugien del niu,
una donzelleta
que del seu niu fugia per a sempre,
per a sempre més,
per a sempre més,
per a sem…

Tu desitges ésser lliure,
tu lliure seràs,
com les orenetes,
però del niu dels teus pares
te’n recordaràs;
igualment fan elles.
Filla esgarriada,
filla pròdiga,
larala, la, la,
larala, la, la,
tarala,
la, la!