Cançons
La dama d'Aragó
A Aragó n’hi ha una dama que és bonica com un sol;
té la cabellera rossa, li arriba fins als talons.
Sa mare la’n pentinava amb una pinteta d’or,
sa germana li triava els cabells de dos en dos;
cada cabell, una perla, cada perla, un anell d’or,
cada anell d’or, una cinta que li volta tot el cos.
Sa tia els hi untava amb aiga de nou olors,
sa germana més petita li posava un passador.
Passador que li posava, una rosa amb nou colors;
son germà se la mirava amb un ull tot amorós.
-Si no fóssim germans propis, ens casaríem tot(s) dos,
pro com que som germans, jo vos casaré amb casador.
Ja la porta a la fira, a la fira de Lió,
de tants anells que li compra, li cauen del mocador.
Els criats li van darrera, collint-los d’en dos en dos.
-Tingui, senyora Maria, tingui, tingui els anells d’or.
Mentre volten per la fira, toquen a missa major:
-Germà meu, anem a missa, anem a missa major.
En entrar dins de l’iclèsia, els altars llueixen tots,
la pica d’aigua beneita es torna un ramell de flors.
Canaló de pendre l’aigua es torna canaló d’or,
les dames seuen a terra, ella en cadireta d’or.
Totes les dames la miren, amb un ull tot envejós;
capellà que diu la missa n’ha perduda la lliçó.
L’escolà que l’acompanya no n’hi sap pas dar raó,
els dos han perdut la missa, l’ha perdut pel bo i millor.
Per dir Dominus vobiscum, diu: -Quina dama veg jo!
L’escola li responia: -Per a mi sí, per vós no!
I qui és aquesta dama, que llença tal resplandor?
Filla n’és del rei de França, germana del d’Aragó,
i si no us ho voleu creure, mireu-li el sabató,
que hi porta les flors de França i les armes d’Aragó.
Seca malitem,
que malitem, que malitona,
seca malitena tom.
Normalment amb el nom de "La dama d'Aragó" (però també a València, Vic, Mallorca o França), aquesta és una de les balades més exteses i conegudes, i presenta diverses variants. El primer recull on apareixeria és "Observaciones sobre la poesia popular: con muestras de romances catalanes" (1853) de Milà i Fontanals. La podeu veure aquí.
Més tard, l'any 1866 la publicava Francesc Pelagi Briz
al volum I de "Cansons de la terra: Cants Populars Catalans". Pelagi Briz anomena l'incipit "A Paris n'hi ha una dama" com un dels més coneguts (de fet, aquest inici sembla ser el més habitual a les versions que hem trobat recollides a l'Empordà).
N'hem trobat també algunes variants al volum IV del Cançoner Popular de Mallorca (1975), de Rafel Ginard.
Al llibre "Tossa. Cançons d'abans" (Centre d'Estudis Tossencs, 2025), Maria Gràcia Puigdemont i Fidel Aromir expliquen que a Tossa es cantava per Carnestoltes i es feia servir per ballar.