Cançons
Petons i cireres
Un petó no va mai sol quan va de veres,
per (ai)xò diuen que els petons com les cireres,
després d’un en vénen molts.
Noies si no voleu pols,
noies si no voleu pols
no aneu a l’era.
Quan la nit de Sant Joan és arribada,
no hi ha noia que no estigui enamorada.
Nena, deixa’t fer un petó...
nena, deixa’t fer un petó...
quan tot baix a cau d’orella sento això.
Deixa que et besi nineta la cirereta de ta boqueta;
més petons, nina, et faria que fruits tindria cap cirerer.
Un petó no va mai sol quan va de veres,
per (ai)xò diuen que els petons i les cireres,
després d’un en vénen molts,
després d’un en vénen molts.
Noies si no voleu pols ....
Noies si no voleu pols ....
No aneu a l’era.
La primera referència que hem trobat d'aquesta cançó anomenada originalment "Els petons i les cireres" ha estat l'any 1925. Sembla que formava part d'un espectacle de revista barceloní que portava el nom de "Kiss-me". La música pertany a Enric Clarà i la lletra és de Josep Amich i Manuel Sugrañes. Aquí en trobem una nota a la premsa de l'època:
Molt més tard, l'hem trobada recollida al volum II de "A peu pels camins del cançoner" d'Artur Blasco aplegada a Riu de Santa Maria (Cerdanya), l'any 1982.
El pare de la Marta, Joaquim Buscató Roig, era sabater i acostumava a cantar en algunes vetllades compartides a casa seva amb altra gent del poble, com ara en Joanet Serrats. La Marta parava l’orella i s’aprenia de cor aquestes cançons.
