Cançons

El rector de Ceret
una se n'ha pensada
d'anar a l'Empordà
i a llogar criada,
ai, a llogar criada.

Quan n'és pel camí,   una n'ha enc(ue)ntrada.
Tractaren de preu   i en quedà llogada.
-Que n'irem a sopar   a l'hostal de la cabra.
Diu a l’hostaler:   -Què en tens per sopar-ne?
L'hostaler en respon:   -Ous i cansalada
i també en tenim   alguna arengada.
Quan hagueren sopat,   al llit se n'anaren
i amb el pobre ruc   ningú no hi pensava.
I a la mitja nit,   el rector hi baixava,
i amb una mà al llum   i a l'altra la g(r)ana.
El ruc, que el sentí,   se'n posà a bramar-ne,
n'és borni d'un ull   i coix d'una cama;
saltant i ballant,   se n'ha romput l'altra.
-Ai, Sant Joan de l’Erm,   vós que en feu miracles,
si en cureu el ruc   vos faré un retaule
d'una post de pi   i una altra de saula.
L'escolà en respon:   -Quin rector tan ase,
per un cony de ruc   vol fer fer un retaule.
-Calla tu, escolà,   calla tu, xerraire.
Que el ruc no n'és meu,   que n'és del meu pare,
que el vàrem comprar   del dret de la mare,
que el dret n'és pagat   pro el ruc no encara.
Que de ruc com aquest   al món no n'hi ha gaires,
que per portar nuvis,   el millor d'Espanya.