Cançons

A dintre el bressol,
un bell infant plora;
la mare ha marxat, 
ni se l'ha mirat,
com tant se li en dona.

Aquell fill per ella és un destorb,
que per ell no sent més que desprecis;
ell és sols una farsa d'amor
per fer caure a ses mans algun neci.

I passa la nit
i en el cabaret,
mentres que el petit
s'escanya de set.
Quan torna a deshora, 
l'infant ha rendit;
té el dit a la boca
i al fi s'ha adormit.

Home ja és l'infant
del treball aimant,
i sap que sa mare
al món ha viscut
com arbre perdut,
i que no té un pare.

I (a) la dona que ell parla d'amor
el desprecia perquè és fill del vici;
i a la mare diu, foll de dolor:
-Per ta culpa és ma vida un suplici.

(Visquent) en el front 
de tan gran patir:
-Per què venir al món?
Jo no em vaig morir?
La dona que a(i)mava
per mi sent horror;
per tu culpa, mare,
tinc sagnat el cor.

Malalt ha caigut
i resta abatut,
la mare no el deixa.
L'amor per un fill
davant del perill
ella sentí créixer.

I al mirant-lo lluitar amb la mort
la mundana crida amb gran follia:
-Salva, Déu, en el fill del meu cor,
i després pren amb paga ma vida.

Sonriu el malalt
i diu feblement:
-Sentint-te, ja el mal
no em dona turment.
Ben lluny de ta vida,
dingú no ho sabrà 
i el fill que et perdona
sols per tu viurà.