Cançons
I el que en porta la cistella
Entrevista realitzada per Albert Massip, el setembre de 2012.
I el que en porta la cistella
ja sabeu que és un hereu;
s'estima més una nina,
que tots els ous, que tots els ous,
que li'n dareu.
És una corranda (cançó d'origen improvisat) que ja trobem recollida a Collbató per Pau Bertran i Bros (1853-1891) i publicada l'any 1885 dins "Cansons i follíes populars". Es cantava durant la Pasqua per les caramelles, per part de gotxaires o caramellaires.
També apareix inclosa a l'apartat de "corrandes de camilleres" del "Cançoner del Ripollès", recollida a Ripoll l'any 1919:
El que porta la cistella
n'és un galant hereu,
s'estima més la minyona
que els ous que li donareu.
Al llibre "Les chants traditionnels des pays catalans" (2008) – la versió catalana del qual, "Els cants tradicionals als Països Catalans", ha aparegut recentment a l'editorial Caramella (2025) –, Jaume Aiats explica com el nom de "corranda" va fer fortuna als cercles literaris de la Renaixença catalana (últim terç del segle XIX), per la proposta que en va fer Jacint Verdaguer. A partir d’aquell moment, el terme va ser utilitzat sobretot per anomenar tots els gèneres de cant improvisat de Catalunya.
Ayats escriu que, en el passat, la comitiva de joves passava per totes les cases d’una parròquia per demanar diners. Els textos, organitzats en quartets heptasíl·labs de rima (consonant o assonant) als versos parells, s’improvisaven sempre sobre una mateixa melodia. Els caramellaires i un instrument responien repetint una part de la melodia o cantant una tornada concreta, mentre el corrandista meditava una altra corranda. Així es cantaven unes corrandes de salutació quan s’arribava a una casa, uns elogis cap al senyor i la senyora i sobretot unes de dedicades a les noies. Finalment, es demanava una almoina (o menjar). Si no donaven res, començaven llavors les corrandes per maleir la gent de la casa, amb un to satíric i a vegades cruel. Es diu que alguns corrandistes havien arribat a cantar més de tres-centes corrandes seguides. Un dels moments més esperats es produïa quan es trobeven dos corrandistes de grups diferents i s’enfrontaven cantant.
Segons escriu el cronista de Banyoles Antoni Maria Rigau, en Peret Tit i en Ciset Capó eren "un duo pintoresc i molt popular, particularment per les seves cantades de caramelles. En Peret muntava una virolla i una paradeta de tir al blanc, els dies de fira. En Ciset venia «terra d’escudella», a domicili" (Revista de Banyoles, novembre de 1988).
La Francisqueta Gibert era filla de mallorquins establerts a Banyoles a inicis del s. XX. De petita havia anat a l'escola La Vila (Baldiri Reixach) i, fora de l'escola, al Casal de Magdalena Aulina. De soltera va treballar a la sastreria Clè de Banyoles.
