Lletra:

Joan Sala Viladrau   és el nom que ell se'n deia;
per nom se'n diu Serrallonga,   casat n'era amb la pubilla.
Tenien dos heretats   que amb la pau els dos vivien;
les criades i el(s) criats   nit i dia els en sabien.
El dia de Sant Joan   la fortuna en va ser mia;
tinguérem quatre raons   ab un jove de la vila.
De renyines a raons,   de raons a més renyines,
de renyines a raons,   io li vaig quitar la vida.
Quan io me'n vei(gué) perdut,   me'n vaig dar a la mala vida:
vaig nar a Roca Guinau,   me'n vaig fer cap de codrilla.
Vàrem anar a l'Hostal de l’Avenc,   vàrem robar set-centes lliures,
que me n'és passat del cap   tornar-hi io sol un dia.
-Mestressa, què teniu per menjar?   Mestressa, què teniu per beure?
-En tenim capons amb llardet   i algunes perdius rostides.
Mentres n'estàvem sopant:
-Mestressa, no sé si ho sabeu,   corren gent de mala vida.
-Per mi bé n'han corregut;   m’han robat tant com tenia.
Aquell lladre d'en Serrallonga,   llamp que li partís la vida.
-Mestressa, conteu, conteu:   pagar el gasto io en voldria.
-Vostro gasto val deu rals,   més o menos una lliura.
-Poseu-la al llibre del(s) perduts,   aquesta i les set-centes de l'altre dia,
que io sóc en Serrallonga,   aquell que tant maldeci(e)u.
N'entraren quatre minyons;   ells em miren i io els miro.
No n'hi hagué cap de ells   que en volgués perdre la vida.
De canons i de punyals   sobre meu prou n'hi havien,
i en a les mans un grenyal,   que aquell (i)a no em fa mai figa.
La justícia ho ha sabut,   nit i dia em perseguia.