Observacions:

Es tracta de dues corrandes de caramelles. La primera no l'hem sabut trobar recollida enlloc amb aquesta forma. Sembla ser una versió lliure d'una altra que sí que ens consta:

Una estrella n'hi ha al mar
que a tots els mariners guia,
i una altra n'hi a la terra
que n'és l'amoreta mia. 

La segona coincideix amb una de les estrofes que s'havien cantat la nit de Pasqua a Beget (Ripollès). Artur Blasco, que les recull publicades dins el seu disc "Rosa vermella, rosa galant" (1989), les atribueix a Joan Bosch "Surracans", de Sant Privat d'en Bas, tot i que almenys els primers tres versos són una fórmula habitual de corrandes de caramelles. Aquí es pot escoltar la cançó en qüestió, cantada pel mateix Joan Bosch.

En Josep explica que la primera estrofa anava dedicada a una de les seves germanes, que es deia precisament Estrella.

Jaume Ayats, al llibre "Les chants traditionnels des pays catalans" (2008) – malauradament només editat en francès –, explica com el nom de "corranda" va fer fortuna als cercles literaris de la Renaixença catalana (últim terç del segle XIX), per la proposta que en va fer Jacint Verdaguer. A partir d’aquell moment, el terme va ser utilitzat per anomenar tots els gèneres de cant improvisat de Catalunya.

En el passat, segons explica Ayats, la comitiva de joves passava per totes les cases d’una parròquia per demanar diners. Els textos, organitzats en quartets heptasíl·labs de rima (consonant o assonant) als versos parells, s’improvisaven sempre sobre una mateixa melodia. Els caramellaires i un instrument responien repetint una part de la melodia o cantant una tornada concreta, mentre el corrandista meditava una altra corranda. Així es cantaven unes corrandes de salutació quan s’arribava a una casa, uns elogis cap al senyor i la senyora i sobretot unes de dedicades a les noies. Finalment, es demanava una almoïna (o menjar). Si no donaven res, començaven llavors les corrandes per maleir la gent de la casa, amb un to satíric i a vegades cruel.  Es diu que alguns corrandistes havien arribat a cantar més de tres-centes corrandes seguides. Un dels moments més esperats es produïa quan es trobeven dos corrandistes de grups diferents i s’enfrontaven cantant. 

En Josep va créixer al mas La Xoriguera, situat sobre el municipi de Les Planes d'Hostoles, entre El Far i La Salut. Explica que la gent que treballava a bosc (sobretot roders o rodellers dels pobles d'Anglès i Sant Martí Sapresa) es quedaven a dormir casa seva. Al vespre s'esbargien tot menjant, bevent i cantant cançons.