Lletra:

A la ciutat de Lleida
s'hi troba una presó,
de presos mai n'hi manquen,
petita, bonica,
tancats a la presó,
lireta liró.

N'hi ha(n) trenta-tres presos   que en canten una cançó,
treta i va dedicada   al més jove de tots;
la nina se'ls escolta   de dalt d'un finestró.
Els presos se n’adonen   i en paren la cançó.
-Canteu, canteu, els bon(s) presos,   acabeu-me la cançó.
-Com cantarem, senyora,   si ens falta lo millor;
ens falta el menjar i beure   i ens minven la racció.
-Me'n vaig amb el meu pare   i a demanar-li un do.
Pare, lo meu bon pare,   us vinc a demanar un do.
-Ai, filla Margarita,   quin do et puc dar jo?
-Pare, oh meu bon pare,   les claus de la presó.
-Ai, filla Margarita,   això no pot ser, no,
s'acosta el sant dissa(b)te,   i els hem de penjar a tots.
-Ai pare, lo bon pare,   no em pengi l’amador.
-Ai, filla Margarita,   serà el primer de tots.
-Ai pare, lo bon pare,   pengeu-m(e)'hi a mi i tot;
i a cada cap de forca   poseu-hi un ram de flors,
i així, la gent que passin,   sentin la bona olor,
i diguin: -Ai, la trista,   n'és morta per l’amor.