Observacions:

Es tracta d’una cançó escrita pel pare de la cantadora, Montserrat Lavall i Cervera, els anys 1936-1937. Sembla ser que n'hi havia diverses versions amb lletres més llargues i variacions. Sembla ser un contrafactum sobre la melodia de "L'americana dels guapos", recollida en aquest mateix arxiu.

Al llibre de J. Galofré, P. Feliu i J. M. Massip, titulat "En Montserrat Lavall - Amb la broma als llavis" (2007), s'explica que el "Marca Piu" era un grup excursionista banyolí que va funcionar des de 1935 fins el 1952 (amb una pausa a finals de la Guerra Civil Espanyola i primers de la postguerra), just abans de la creació de l'actual Centre Excursionista de Banyoles (1953).

Al llibre es recullen altres estrofes de la cançó:

Parem la tenda,
vora d'un prat:
que hi ha aigua fresca,
per refrescat.

De la muntanya
ve un ventitjol;
i dalt la serra
ja es pon el sol.

Bon punt clareja
n'el horitzó;
el foc ja crema
de bo de bo.

Durant el dia
tot caminant,
passem les serres
sempre cantant!

Som de la colla
del "Marca Piu"
que d'acampada
en sabem un niu.

A "50 Aniversari. Centre Excursionista de Banyoles" (2003), de Salvador Duran i Coderch, s'explica:

"... al carrer de la Llibertat hi havia el garatge del senyor Dalmau, personatge singular, "petit d'estatura però bellugadís i decidit", que solia dir "Som de la marca Piu, els més vius i eixerits", fins al punt que li deien en Piu Pairana, perquè era de Can Pairana. Amb el seu característic esperit festiu, Montserrat Lavall es va inspirar en aquest motiu per donar nom a la seva colla..."

En Montserrat Lavall i Cervera (Banyoles, 1911-2006), va ser secretari municipal, excursionista, músic d'oïda i gran bromista. En Montserrat havia format part de la rondalla banyolina "Els Rossinyols del Llac", format per Joaquim Esteba (llaüt), Àngel Soler (bandúrria) i Joan Pol (guitarra) i Montserrat Lavall (guitarra).